592 dies equivalen a gairebé vint mesos: més d’un any i mig. Exactament 592 dies és el temps que va passar entre el 22 d’abril de 2010, quan Yves Leterme va presentar la seva dimissió com a primer ministre belga, fins al 6 de desembre passat, dia en què Elio di Rupo va jurar el càrreca davant el rei Albert II. Aquests 592 dies és el màxim que un país ha estat sense un govern estable, un rècord que Bèlgica ostenta després de superar l’Iraq post-Saddam per més de nou mesos.

L’any 1947, Nicola di Rupo i Maria di Donato van arribar a Bèlgica amb els seus sis fills procedents del poble de San Valentino, a la regió italiana dels Abruços. Quatre anys més tard va néixer el seu setè fill, Elio. El petit Elio va créixer en un campament de barraques per a immigrants al municipi francòfon de Morlanwelz. Al cap d’un any, un camió va atropellar el seu pare, que havia sortit a comprar en bicicleta. A partir d’aleshores, la seva mare, analfabeta, va haver de mantenir ella sola la família amb una pensió mensual de 300 francs belgues.

La biografia de Di Rupo, qualificada com “el somni americà a la belga” pel viceprimer ministre liberal flamenc Vincent van Quickenborne, és oposada a la de la majoria de polítics del país. La situació econòmica de la família va fer-li entendre des de ben petit que, si volia tirar endavant, havia d’estudiar. Doctor en Química a la Universitat de Mons, de ben jove va començar a militar al Partit Socialista i va ser regidor, eurodiputat, senador i ministre abans de liderar la formació a partir de 1999. Tres anys abans havia sortit de l’armari amb un simple i contundent “Sí, i què?” quan van preguntar-li si era homosexual.

Quan, després de les eleccions del juny de 2010, el líder flamenc Bart de Wever no va obtenir el suport d’altres partits per a formar un govern de coalició, el rei Albert II va designar Di Rupo per a iniciar nous contactes. Al primer intent no se’n va sortir, però després de quatre candidats més fallits, Di Rupo va tornar-ho a intentar el mes de maig i, mig any més tard, ha aconseguit tancar un acord de 185 pàgines entre sis partits: socialistes, liberals i demòcrata-cristians de les dues grans comunitats del país: flamencs i valons.

Di Rupo és el primer cap de govern socialista des de fa 38 anys, quan va ser-ho Edmond Leborton i el primer primer ministre francòfon des de Paul Vanden Boeynants, el 1979. En un país on la llengua és font de conflictes, di Rupo s’esforça per parlar el flamenc, tot i que comet alguns errors fonètics i ortogràfics i s’ha compromès a continuar fent classes per a millorar-lo.

En un moment que la política està acorralada entre protestes globals que en qüestionen la legitimitat i uns mercats que actuen com a jutges invisibles, di Rupo té el repte de demostrar la utilitat de la política. Mentre els executius europeus es lleven cada matí mirant com tenen la prima de risc, aquest fill d’uns humils immigrants italians, amb cara de nen eixerit i un corbatí vermell al coll, ha de demostrar que un govern serveix per alguna cosa.

* Publicat a Valors

Desastres naturals, la mort de Bin Laden, els deu anys de l’11-S, les revoltes al món àrab, la mort d’Steve Jobs, entre d’altres, protagonitzen el vídeo.

El resum de 2010 aquí

La galeria publicada al 324.cat es pot veure aquí

Koen Fillet, un conegut locutor de ràdio belga, ha complert la seva promesa i, després de 327 dies, s’ha afaitat la barba. A principis d’any, Fillet va decidir deixar-se-la créixer fins que els polítics del país fossin capaços d’acordar un nou govern. No va ser l’únic: al voltant de 800 homes van afegir-se a una crida encapçalada per l’actor Benoit Poelvoorde, però, a mesura que passaven els mesos, tots han anat desistint. Tots, excepte Fillet, que, finalment, aquest dilluns s’ha afaitat. L’últim cop que ho havia fet va ser el 12 de gener.

Llegeix la notícia al 324.cat aquí

Mentre els diputats votaven, el primer ministre italià, Silvio Berlusconi, anava apuntant coses en un full de paper. Més tard es va saber, gràcies al zoom d’una càmera, que havia escrit “8 traïdors”. El 8 de novembre passat, la Cambra de Diputats italiana debatia els pressupostos i vuit diputats de la coalició de Berlusconi, la Casa de les Llibertats, no van votar-hi a favor. Els comptes van tirar endavant gràcies a l’abstenció de l’oposició de centre-esquerra, però va quedar clar que Il Cavaliere no comptava amb la majoria necessària per a governar.

La política italiana va canviar el 26 de gener de 1994. Aquell dia, Berlusconi va oficialitzar la seva entrada a la política com a cap de llista d’un partit amb nom de consigna d’estadi, Forza Italia. L’home més ric del país prometia, en cas de ser primer ministre, “administrar l’Estat com s’administra una empresa”. Amb només dos mesos d’experiència política, Berlusconi va guanyar les eleccions amb més del 40% dels vots: l’aurèola de geni dels negocis va convèncer un electorat cansat dels polítics italians tradicionals, molts d’ells acusats de corrupció. Tornaria a guanyar el 2001 i el 2008.

Berlusconi reafirmava, aquest cop a les urnes, la seva merescuda fama de seductor. Nascut a Milà l’any 1936, és un exemple claríssim de self-made man: de petit, ja feia negocis amb els seus companys de classe venent-los apunts i, fora de l’escola, venent a domicili electrodomèstics. Amb 18 anys, va començar a treballar com a cantant melòdic i animador de creuers pel Mediterrani i, després d’acabar la carrera de Dret, va invertir en construcció i, amb la complicitat del primer ministre i amic íntim seu Bettino Craxi, també en el món de la comunicació.

Quan va ser escollit primer ministre, Berlusconi va sumar el poder polític a un imperi on hi té des de televisions a empreses alimentàries, passant per companyies d’assegurances o negocis en el món de la publicitat. Enmig d’aquest holding –inèdit en un primer ministre d’una democràcia- hi ha l’editorial més important del país (Mondadori), el diari Il Giornale, el club de futbol AC Milan o els principals canals de televisió privats d’Itàlia.

Però, malgrat (o potser a causa) de tot el poder acumulat, Berlusconi sempre ha vist enemics a tot arreu: mitjans de comunicació (els que no controlava ell), comunistes, polítics del centre-esquerra, periodistes estrangers (que van publicar les fotos de les festes a la seva vil·la de Sardenya, … tots el volien allunyar dels ciutadans que –deia- “volen ser com ell”. Però els autèntics enemics del Cavaliere han estat els jutges. La llista de delictes de què s’acusa o s’ha acusat Berlusconi té una extensió poc habitual: Frau fiscal (“cas Mediaset”), corrupció (“cas Mills”), suborn (“cas Fininvest”), prostitució de menors (“cas Ruby”), relacions amb la màfia (judici a Marcello Dell’Utri), …

Finalment, a Berlusconi no el fan fora els jutges, ni tampoc els ciutadans en unes eleccions, sinó aquestes institucions sense rostre que són “els mercats”. El 7 de novembre, davant la malmesa situació econòmica italiana, van començar a córrer rumors sobre una imminent dimissió de Berlusconi. Aquell dia, la borsa italiana va pujar un 2%. No hi havia marxa enrere. La votació de l’endemà al Parlament va refrendar la sentència “dels mercats”. El dissabte dia 12, Il Cavaliere presentava la seva dimissió al president de la República, Giorgio Napolitano. L’home que va arribar al poder gràcies al seu poder econòmic, ha hagut de dimitir traït per la crisi econòmica més important dels últims vuitanta anys.

* Publicat a Valors

Durant l’atac, Shalit va ser ferit a la mà i a l’espatlla i se li van trencar les ulleres graduades. La seva família va demanar en diverses ocasions que li facilitessin ulleres noves i fins i tot va enviar-n’hi unes a través de la Creu Roja, però Hamàs no va permetre a l’ONG visitar l’ostatge. Aleshores, Creu Roja va decidir entregar les ulleres directament a la milícia islàmica, que no va voler donar-les a Shalit per por que la intel•ligència israeliana hi hagués introduït algun tipus de xip o dispositiu localitzador.

A mesura que el segrest s’anava allargant, el jove Gilad va convertir-se en un símbol per als israelians. Milers de cotxes israelians han portat durant mesos una cinta groga penjant del retrovisor en record del soldat segrestat. Al llarg d’aquests anys s’han fet incomptables manifestacions per demanar el seu alliberament, entre les quals destaca una marxa a peu per tot el país durant dotze dies, encapçalada per la família i els amics de Gilad, coincidint amb el quart aniversari de la seva captura. En arribar a Jerusalem, els pares del soldat, Noam i Aviva, van acampar al davant de la residència del primer ministre, Benjamin Netanyahu. Durant els darrers quinze mesos, Noam i Aviva Shalit han abandonat les seves feines al poble galileu de Mitzpé Hilà i s’han dedicat en cos i ànima a la mobilització social per aconseguir tornar Gilad a casa.

Finalment, el passat 11 d’octubre el govern israelià i Hamàs van arribar a un acord per alliberar Shalit a canvi d’excarcerar 1.027 presos palestins, una equivalència sospitosa que va aconseguir satisfer tots dos bàndols: una setmana més tard, tant a Mitzpé Hilà com a Ramal•la, centenars de persones rebien eufòriques els alliberats.

El 18 d’octubre, després de 1.942 dies de segrest, Gilad Shalit va tornar a casa seva i, després de cinc anys veient-ho tot borrós, va poder posar-se unes ulleres altra vegada. En les seves primeres declaracions després de ser alliberat, Shalit va desitjar que l’acord per a la seva posada en llibertat “porti a la pau entre les dues parts” i va afegir que se sentiria “molt feliç si s’alliberés tots els presos palestins perquè puguin tornar amb les seves famílies”.

* Publicat a Valors

Joe el Lampista, l’estrella mediàtica de la campanya electoral de l’any 2008 als Estats Units, ha decidit fer el salt a la política. Samuel Joseph Wurzelbacher va fer el salt a la fama en interpel·lar l’aleshores candidat Barack Obama sobre els impostos a les petites empreses durant una visita a Ohio. Tres anys més tard, Wurzelbacher ha anunciat que opta a presentar-se a la Cambra de Representants com a candidat republicà pel 9è districte de l’estat d’Ohio.

Llegeix la notícia al 324.cat aquí

L’expresident dels Estats Units i premi Nobel de la Pau Jimmy Carter, l’antic primer ministre britànic Tony Blair i el senador nord-americà George Mitchell han expressat aquest dimarts el seu suport a la declaració dels líders internacionals a la Conferència de Pau de Sant Sebastià que va tenir lloc dilluns passat. El text demanava a ETA un cessament definitiu de la violència i als governs d’Espanya i França que hi corresponguin acceptant una nova negociació.

Llegeix la notícia al 324.cat aquí

Faltaven pocs minuts per les dues del migdia quan la cinquantena de participants a la Conferència de Pau han començat a debatre sobre la situació en què es troba Euskadi. En una habitació de la Casa de la Pau de Sant Sebastià, batejada com a “sala Gandhi”, representants internacionals i de partits, sindicats i la patronal bascos han consensuat després de tres hores una declaració que demana a ETA que aturi definitivament les accions armades, i als governs espanyol i francès que acceptin el diàleg sobre les conseqüències del conflicte.

Llegeix la notícia al 324.cat aquí

Després d’acceptar l’oferta d’Alfred Bosch, Moisès Broggi es convertirà en el candidat de més edat de la democràcia espanyola. Malgrat que els partits intenten comptar sempre amb joves a les llistes, en moltes ocasions alguns polítics continuen en primera línia quan ja han superat amb escreix l’edat de jubilació. Sense arribar, però, als 103 anys de l’il·lustre cirurgià barceloní.

Llegeix la notícia al 324.cat aquí