La dona d’en Soleràs

Aquest dimarts ha mort la Núria Folch, editora, professora i dona d’en Joan Sales, autor d’”Incerta glòria”.

El setembre de 2007 explicava en una entrevista a “Paper de vidre” d’on havia sortit el personatge d’en Juli Soleràs:

“En la figura de Soleràs hi ha força de l’Usall, un amic que va fer a l’Escola de Guerra que tenia un enorme esperit crític, molt intel·ligent, molt agut, molt individualista com el mateix Joan. Es van fer molt amics a l’Escola de Guerra, i en Joan admirava la independència d’esperit de l’Usall. S’havia dit ja que el Soleràs era l’Usall, i un dels millors articles que es va publicar arran de la mort d’en Joan posava de relleu que en Soleràs era en primer lloc el mateix Joan. El final autèntic de l’Usall va ser que li van aplicar la llei de fugues els companys de l’exèrcit, el veien d’una manera que els semblava que havia de ser feixista, els portava la contra sempre, etc. I un dia el van matar per l’esquena, pensant que es volia passar a l’altre bàndol. Va ser executat així. L’home que surt a la coberta de Cartes a Màrius Torres és l’Usall.”

Podeu llegir l’entrevista sencera aquí, seleccionant el número 44.

Per a saber-ne més:

- Notícia al 3cat24
- Notícia a Vilaweb

“… i pels amics dels jueus, i pels jueus i llurs enemics”

Altíssim:

Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s’ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i de menta, l’aigua cau a primes gotes per la molsa del safareig del tritó, ulls del vespre comencen a esguardar-nos. La Neua es prepara a passar la safata, com us he promès, sols als volenterosos d’amollar-li uns cèntims. Als dits de l’Eleuteri, els putxinel·lis acoten el cap, a manera de salutació cortesa, i abandonen l’escena per jeure, al fons de la capsa, en una barreja immòbil. Després del que heu sentit, els jueus varen occir –ho afegeix la crònica- setanta-cinc mil adversaris del seu poble i commemoraren amb dos dies solemnes, que Israel celebra periòdicament des d’aleshores, la intercessió d’Esther i el terme dels dejunis i del clamor. I el rei imposà tributs a l’imperi i a les illes allunyades en la boira de l’horitzó, i Mardoqueu governà en nom seu, sota el dictat d’Esther, imagina’t com, procurant, sembla, això sí, una mica de bonança per a la nissaga de Jacob. I un altre príncep va succeir més tard Assuerus en el tron de Susa i tornà potser a perseguir les tràgiques tribus del Trànsit. I continuà la cadena monòtona de lluites, assassinats, infàmies i disbauxes, car a Pèrsia i arreu del món una cruel estltícia esclavitza des de sempre l’home i fa de la seva història un mal somni de dolor tenebrós i àrid. I de què et servirà furgar, Salom, contra aquesta imprescriptible llei, en el misteri de les paraules, anhel d’insensatesa, cavalleria desbocada que t’arrossega a la destrucció? Maleït tu, orgullós foll perdedor de tot, excepte d’una estèril tristesa lúcida, que amb rictus de desdeny i amb precària burla trepitges el teu cor en la solitud. Ai, vosaltres, els morts espectadors, compadiu, però, el gos assedegat que es llepa fugint els trencs de pedrots i vergassades, apiadeu-vos del qui s’endinsa sense retorn pels presidis de l’enyorança i dels anys. I no te’n riguis, Tianet, i escolta la veu feble que s’adreça, amb preferència, a tu i els teus companys de joc, des de l’ambó momentani. Atorgueu-vos, sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el miralls de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum. I si algú dels qui m’entenen creu encara que és una obra digna i noble evocar amb esperit religiós les ombres predecessores –car ningú no sap si l’alè de vida de l’home munta enlaire i si l’hàlit de la bèstia davalla devers la terra-, que pregui avui pels difunts de Sinera. Pregueu pels ximples de la vila, dinastes incomparables sota el prestigi d’en Tric-trac, els mendicants que captaren de porta a porta, per places i carrers, una minsa i reganyosa caritat, durant generacions senceres. I per les opulentes famílies, ja extingides, dels Tries i els Pasqual, dels Pastor i els Vallalta. I per la senyora Maria Castelló, que va seure llegint en una cadira ranca. I per la dama dels Antommarchi, l’estugosa Angèlica, de professió malalta, condemnada fins al seu traspàs, des de la infància a una senectut extrema, a endrapar cada dia, amb un cert desmenjament aristocràtic, un parell de pollastres capons, únic requisit d’escaiença a les seves delicadeses. I per l’Esperanceta Trinquis, colgada per la neu en un clot, prop de la via del tren. I per l’Escombreta, proferidora dels espinguets més aguts que mai s’hagin llançat de llarg a llarg de la costa. No oblideu tampoc els Torres, que anaven i venien a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que varen emular-los. I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances. I els compares i macips de sant Roc, que veremaven les nostres vinyes i desfilaven a les processons, quan el raïm verola. Pregueu també per Tomeu Rosselló, a qui Salom incorpora a la llegenda sinerenca. I pel notari pel bisbe, el nebot i l’oncle, abans amos d’aquest jardí, que varen posseir un talent claríssim i una enorme personalitat autoritària i bondadosa. I pel metge Miquel, i el ric Xifré, i el filòsof Moles, i la resta innumerable. I per l’Eleuteri, i per mi, i pels amics dels jueu, i pels jueus i els seus enemics.

(Monòleg final de “Primera història d’Esther”)

Post d’homenatge a Salvador Espriu en el 25è aniversari de la seva mort. Per saber-ne més:

- Blocs participants, recollits per Roser Caño i Víctor Pàmies
- Notícia al 3cat24
- Notícia a Vilaweb