L’home que ha guanyat

Ara fa un any, quan a Guardiola el van fer entrenador del Barça, gairebé ningú en donava un duro. Els desconfiats (la majoria) creien que ni es menjaria els torrons. Com podia sortir-se’n, un setciències de menys de quaranta anys, amb uns jugadors derrotats i que eren més notícia pel que feien de nit a la discoteca que de dia al camp? “Em sento fort i preparat per a aquest repte. Si no, no estaria aquí”, va respondre. Davant la desconfiança, fe.

El dia de la presentació de l’equip, amb les masses desitjant escoltar promeses d’una temporada millor que l’anterior, Guardiola no va assegurar cap títol: “treballarem amb tot l’esforç possible. No sé si guanyarem títols o no, però persistirem fins al final”. Després de dos anys de regnat del dolce far niente i en lloc de tirar per la via del populisme i la demagògia tan habituals en el món de l’esport, només va prometre treball, esforç i persistència.

Va perdre el primer partit de lliga i els desconfiats van anar a buscar la llenya per fer la foguera. Quan la foguera ja estava preparada, va empatar el segon partit. I, quan els desconfiats ja havien encès el ble, va començar a guanyar i ja no es va aturar. Mentre, a gran velocitat, els desconfiats es convertien en entusiastes i els periodistes començaven a parlar de triplet, Guardiola lluitava cada dia contra el triomfalisme. “Podeu escriure el que vulgueu, però encara no hem guanyat res”, va dir a la premsa després de guanyar l’Atlètic de Madrid. A l’eufòria dels conversos hi va contraposar la prudència.

De tant en tant (molt de tant en tant) el Barça també va topar-se amb algunes (molt poques) pedres en el camí. A l’anada de les semifinals de la Champions, el Chelsea es va endur un empat del Camp Nou després que els blaugranes fossin incapaços de marcar cap gol a un equip que, més que jugar, es va dedicar a no deixar que ho fes l’altre. En acabar el partit, Guardiola va fer una classe magistral sobre la seva visió del futbol: “no dubteu que anirem a Londres amb el mateix esperit, a atacar i fer gols, que és l’única manera com entenem el futbol”. Contra el resultadisme, coherència i fidelitat a un estil.

El primer clímax de la temporada va arribar amb el 2 a 6 al camp del Madrid. A la roda de premsa posterior al partit, Guardiola va reconèixer que era “un dels dies més feliços” de la seva vida i va destacar que la victòria del Barça havia “fet feliç a molta gent”. En un moment en què es podia haver penjat totes les medalles que hagués volgut (i ningú li hagués retret), va optar per la generositat.

I hi va tornar tres setmanes després. En la celebració de la Lliga i la Copa del Rei i amb el Camp Nou ovacionant-lo, Guardiola va demanar un aplaudiment no per a ell, sinó per als jugadors: “Els vull felicitar en nom de tots vosaltres, l’afició que esteu al Camp Nou, a Catalunya, a Espanya, al món, a tota la gent que estima aquest club”. En comptes de pedanteria, humilitat.

Fe, treball, esforç, persistència, prudència, coherència, fidelitat, generositat, humilitat i, a més a més, Guardiola ha guanyat. A dins del camp i també a fora.

* Publicat a la revista Valors

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s