La dona de l’impermeable blanc

A vegades hi ha gent a qui sembla que la vida no els acaba de sortir a compte. És a dir, si comparen allò que donen i allò que reben, els surt un saldo negatiu. Seguint la dita que estableix que “tothom cull allò que sembra”, veuen com d’altres que no sembren ni la meitat que ells, recullen més del doble. Però malgrat tot, no defalleixen mai i, com els imprescindibles de Brecht, continuen plantant llavors tota la vida.

És el cas de la francesa Jeannine Vromant. Filla única, als quinze anys es va quedar sense mare i no es va casar mai. Els seus últims anys els va passar sola, en un pis petit de Dieppe, un poble de la Normandia i, segons la seva cosina, “era com si no s’acabés d’adaptar al segle que li havia tocat viure”. Vromant va morir el 3 de març de 2008 i, al seu enterrament, amb prou feines van assistir-hi una dotzena de persones.

Un any i mig després de la seva mort, el nom de Jeannine Vromant s’ha fet famós en saber-se que havia deixat tots els seus estalvis, al voltant de 280.000 euros, a 200 persones que amb prou feines coneixia. Els diners s’han repartit entre conductors d’autobusos, farmacèutics, carnissers, funcionaris, cosins llunyans, un arquitecte, carters, caixeres de supermercat, lampistes o infermers que l’única cosa que tenen en comú és que havien estat amables amb ella.

Amb paciència i treball de formigueta, Vromant va anar apuntant regularment totes aquelles persones a qui volia donar les gràcies. Segons el notari Francis Bécu, la seva intenció era “donar una alegria a tanta gent com fos possible”. Bécu ha trigat més d’un any a culminar la missió detectivesca de trobar cada un dels afortunats, alguns persones amb qui Vromant duia dècades sense veure’s, d’altres designats simplement amb el nom de pila o pistes poc concretes com “l’oficinista” o “el xòfer hindú”. A tots els va haver de convèncer que no es tractava de cap broma, sinó que figuraven en quatre pàgines manuscrites que eren el testament de la senyora Vromant i que els corresponien, descomptant els impostos, uns 1.200 euros per cap.

El gremi més afortunat és el dels conductors d’autobusos. Jeannine Vromant tenia problemes a la vista i no podia conduir, de manera que sempre agafava el bus. Tal i com explica al testament, els conductors “han tingut l’extrema elegància, des de 1992, d’aturar-se el més a prop possible de la vorera, en veure les meves dificultats”. Algun cop, fins i tot s’esperaven si ella arribava una mica tard o s’aturaven per on passava encara que no hi hagués una parada. Tots els treballadors de la companyia Stradibus de Dieppe, doncs, formen part de la llista de la senyora Vromant. Per si algun amb poca memòria no es recordava de qui era la benefactora, ella mateixa en el testament els aclaria que era la senyora “amb un parell de cabells blancs i que anava sempre amb un impermeable blanc”.

*Article publicat a la revista Valors

Advertisements

One response to “La dona de l’impermeable blanc

  1. Aquest article em va entendrir, em va fer pensar en els molts “bons dia” que anem repetint, esperant-ne la resposta, sovint provocant-la. Aconseguint quasi sempre l’eco retornant d’un altre “bon dia”, dit amb més o menys convenciment, però prou sonor per sentir-nos correspostos.
    Anant a còrrer, a l’ascensor, a l’entrar, al sortir, al creuar-nos de bon matí pel carrer amb el veinat, …..Ens ajuda a sentir-nos part d’una comunitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s