“… i pels amics dels jueus, i pels jueus i llurs enemics”

Altíssim:

Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s’ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i de menta, l’aigua cau a primes gotes per la molsa del safareig del tritó, ulls del vespre comencen a esguardar-nos. La Neua es prepara a passar la safata, com us he promès, sols als volenterosos d’amollar-li uns cèntims. Als dits de l’Eleuteri, els putxinel·lis acoten el cap, a manera de salutació cortesa, i abandonen l’escena per jeure, al fons de la capsa, en una barreja immòbil. Després del que heu sentit, els jueus varen occir –ho afegeix la crònica- setanta-cinc mil adversaris del seu poble i commemoraren amb dos dies solemnes, que Israel celebra periòdicament des d’aleshores, la intercessió d’Esther i el terme dels dejunis i del clamor. I el rei imposà tributs a l’imperi i a les illes allunyades en la boira de l’horitzó, i Mardoqueu governà en nom seu, sota el dictat d’Esther, imagina’t com, procurant, sembla, això sí, una mica de bonança per a la nissaga de Jacob. I un altre príncep va succeir més tard Assuerus en el tron de Susa i tornà potser a perseguir les tràgiques tribus del Trànsit. I continuà la cadena monòtona de lluites, assassinats, infàmies i disbauxes, car a Pèrsia i arreu del món una cruel estltícia esclavitza des de sempre l’home i fa de la seva història un mal somni de dolor tenebrós i àrid. I de què et servirà furgar, Salom, contra aquesta imprescriptible llei, en el misteri de les paraules, anhel d’insensatesa, cavalleria desbocada que t’arrossega a la destrucció? Maleït tu, orgullós foll perdedor de tot, excepte d’una estèril tristesa lúcida, que amb rictus de desdeny i amb precària burla trepitges el teu cor en la solitud. Ai, vosaltres, els morts espectadors, compadiu, però, el gos assedegat que es llepa fugint els trencs de pedrots i vergassades, apiadeu-vos del qui s’endinsa sense retorn pels presidis de l’enyorança i dels anys. I no te’n riguis, Tianet, i escolta la veu feble que s’adreça, amb preferència, a tu i els teus companys de joc, des de l’ambó momentani. Atorgueu-vos, sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el miralls de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum. I si algú dels qui m’entenen creu encara que és una obra digna i noble evocar amb esperit religiós les ombres predecessores –car ningú no sap si l’alè de vida de l’home munta enlaire i si l’hàlit de la bèstia davalla devers la terra-, que pregui avui pels difunts de Sinera. Pregueu pels ximples de la vila, dinastes incomparables sota el prestigi d’en Tric-trac, els mendicants que captaren de porta a porta, per places i carrers, una minsa i reganyosa caritat, durant generacions senceres. I per les opulentes famílies, ja extingides, dels Tries i els Pasqual, dels Pastor i els Vallalta. I per la senyora Maria Castelló, que va seure llegint en una cadira ranca. I per la dama dels Antommarchi, l’estugosa Angèlica, de professió malalta, condemnada fins al seu traspàs, des de la infància a una senectut extrema, a endrapar cada dia, amb un cert desmenjament aristocràtic, un parell de pollastres capons, únic requisit d’escaiença a les seves delicadeses. I per l’Esperanceta Trinquis, colgada per la neu en un clot, prop de la via del tren. I per l’Escombreta, proferidora dels espinguets més aguts que mai s’hagin llançat de llarg a llarg de la costa. No oblideu tampoc els Torres, que anaven i venien a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que varen emular-los. I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances. I els compares i macips de sant Roc, que veremaven les nostres vinyes i desfilaven a les processons, quan el raïm verola. Pregueu també per Tomeu Rosselló, a qui Salom incorpora a la llegenda sinerenca. I pel notari pel bisbe, el nebot i l’oncle, abans amos d’aquest jardí, que varen posseir un talent claríssim i una enorme personalitat autoritària i bondadosa. I pel metge Miquel, i el ric Xifré, i el filòsof Moles, i la resta innumerable. I per l’Eleuteri, i per mi, i pels amics dels jueu, i pels jueus i els seus enemics.

(Monòleg final de “Primera història d’Esther”)

Post d’homenatge a Salvador Espriu en el 25è aniversari de la seva mort. Per saber-ne més:

– Blocs participants, recollits per Roser Caño i Víctor Pàmies
– Notícia al 3cat24
– Notícia a Vilaweb

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s