Ni futbol ni política (o tot el contrari)

El diumenge 15 de juny de 2003 Joan Laporta es va convertir en president del Barça després d’aconseguir 27.138 vots i superar el gran favorit, el publicista Lluís Bassat. Tot i haver estat el tercer candidat que més signatures havia recollit, Laporta i el seu equip van arrasar a les urnes aconseguint una de les quantitats de sufragis més altes de la història blaugrana. En aquell grup de joves descarats ja hi havia Sandro Rosell, però també Marc Ingla, Jaume Ferrer i –tot i que en una segona línia- Agustí Benedito.

L’endemà, dilluns, les eleccions al Barça van centrar bona part de les rodes de premsa posteriors a les executives dels partits polítics catalans. Com ara, a la tardor hi havia eleccions al Parlament, i tothom va intentar buscar similituds amb la candidatura guanyadora. El conseller en cap, Artur Mas (CiU), creia que les eleccions demostraven que, malgrat que hi hagués un favorit clar (Lluís Bassat o Pasqual Maragall), “no podem fiar-nos de les enquestes” i líders que representaven una nova generació podien acabar vencent.

Pel primer secretari del PSC, José Montilla, el nou president del Barça arribava al poder “després de perdre una moció de censura”, com Pasqual Maragall. El diputat d’ERC Ernest Benach, opinava que la victòria de Laporta demostrava que bufaven “vents de canvi al país” i per l’ecosocialista Joan Saura (i Laporta), els relleus a La Caixa i al Barça anticipaven el canvi que es produiria al Palau de la Generalitat el mes de novembre.

Al cap de tres anys, Laporta i companyia havien girat el club com un mitjó. La tardor de 2006, ja amb Rosell fora de la junta, el Barça de Frank Rijkaard acabava de guanyar la Lliga i la Champions. Començava una temporada que havia de ser històrica mentre Catalunya afrontava unes noves eleccions al Parlament. Els dos principals candidats a la Generalitat, Artur Mas i José Montilla, van fer mans i mànigues per a fotografiar-se amb Joan Laporta, president d’aquell Barça triomfant. Tots dos ho van aconseguir.

Amb el temps, però, Laporta va anar dissimulant cada vegada menys les seves inquietuds independentistes i la seva voluntat de liderar una nova candidatura independentista i, aquells mateixos polítics que havien flirtejat descaradament amb ell, se’n van distanciar tot criticant que polititzés el Barça. Aquesta politització ha estat un dels grans retrets que se li han fet a Laporta i, durant la campanya, l’han subscrit Rosell, Ingla i Benedito.

En la seva declaració minuts després de guanyar les eleccions, Sandro Rosell es va comprometre a fer un Barça “català, catalanista i obert a tots els barcelonistes de fora de Catalunya”. Què diran els partits? És possible que el Barça continuï sent una entitat catalanista sense que rebi crítiques per polititzar el club? Joan Laporta no se n’ha sortit. Només el temps dirà com se’n sortirà Sandro Rosell.

* Article publicat a “El Pati Descobert

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s