La veu dels sense veu

Aquest estiu, Sud-àfrica ha acollit la celebració de la Copa del Món de futbol. Era el primer mundial que se celebrava a l’Àfrica i, més enllà dels resultats (ja se sap que en l’esport l’alegria va per barris o, en el cas català, per balcons), calia demostrar que el continent era capaç d’organitzar un esdeveniment d’aquest tipus. Finalment, Sud-àfrica va aprovar amb nota i va confirmar l’evolució que ha fet el país des que l’any 1990 va posar fi al règim de l’apartheid.

Fa poc més de vint anys, Sud-àfrica era una dictadura segregacionista que classificava els ciutadans per races i separava les persones en l’educació o la sanitat segons fossin blancs, negres, indis o coloured (mestissos amb avantpassats sub-saharians però que no eren considerats negres). Actualment, és una potència regional democràtica que intenta empènyer el continent africà cap al progrés.

Aquest gir és impossible d’entendre sense tenir en compte el paper que van desenvolupar-hi el líder polític Nelson Mandela i l’arquebisbe anglicà Desmond Tutu, símbols de la lluita contra l’apartheid. Des de la trona, Tutu va predicar allò que Mandela més tard portaria a la pràctica i, des del govern, Mandela va materialitzar les paraules de Tutu.

Tutu va començar a ser conegut internacionalment el 1975, quan es va convertir en el primer negre en ser nomenat bisbe de l’església anglicana. L’any següent, durant les revoltes a Soweto contra l’obligació d’utilitzar l’afrikaans (la llengua dels blancs) en l’escolarització, Tutu va donar suport a les reivindicacions dels negres i va fer una crida als països estrangers a boicotejar econòmicament Sud-àfrica.

En tot moment, Tutu va defensar una política de reconciliació entre sud-africans, denunciant la política del govern i també les accions violentes de grups anti-apartheid. En aquest sentit, Tutu va ser qui va encunyar la metàfora de Sud-àfrica com una “nació arc de Sant Martí”, en què convivien persones de diferents colors i tradicions culturals. Aquesta lluita pacifista li va valdre el Premi Nobel de la Pau l’any 1984; a partir d’aleshores, la seva fama fou tal que fins i tot el grup de rock radical basc Kortatu va dedicar-li una cançó.

Amb el final de l’apartheid, l’any 1994 el país va celebrar les primeres eleccions lliures, que Nelson Mandela va guanyar per àmplia majoria. Tutu, definit per Mandela com “la veu dels qui no tenen veu”, va rebre l’encàrrec del nou president de dirigir la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, l’organisme encarregat d’investigar les violacions de drets humans i promoure el perdó nacional després de l’apartheid.

Pocs dies després que s’acabés el Mundial, Tutu va anunciar que el proper 7 d’octubre, el mateix dia que farà 79 anys, abandonarà la vida pública per poder descansar i disfrutar de la seva família. “He passat massa temps en aeroports i hotels, ha arribat el moment de beure te a les tardes i mirar partits de criquet”, va dir.

*Article publicat a la revista Valors

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s