Sota terra

El 22 d’agost passat, un text de José Ojeda va aconseguir emocionar mig planeta. Ojeda, de 47 anys, havia escrit en un full de paper únicament set paraules: “Estamos bien en el refugio los 33”. Disset dies abans, un despreniment a la mina de San José, a la ciutat xilena de Copiapó, havia deixat atrapats 33 miners a 700 metres de profunditat. A més, el perill de nous esfondraments en el jaciment va obligar a suspendre les tasques de rescat pocs dies després de l’esllavissada.

Malgrat les crides per intentar trobar-los amb vida, els pronòstics no eren gaire optimistes. No era el primer accident que es produïa en un mina xilena: a San José mateix hi havia mort un miner el 2004 i un altre el 2007. L’any 2008 els sindicats van aconseguir tancar-la per raons de seguretat, però l’any següent l’empresa propietària va aconseguir reobrir-la. El diumenge 22, deu dies després que el ministeri de Mineria admetés que les possibilitats de trobar-los amb vida eren “febles”, els equips de rescat van trobar el paper d’Ojeda enganxat en una de les màquines perforadores. Aquelles set paraules eren la prova que, miraculosament, els 33 miners desapareguts estaven vius. Entre el 5 i el 22 d’agost van sobreviure a base de menjar dues culleradetes de tonyina cada dos dies, racionades per Luis Urzúa, el miner que després actuaria de portaveu amb l’exterior.

La nota d’Ojeda demostrava que els 33 miners eren vius, però a la vegada els canviava la vida. La videocàmera que tenien al refugi els va introduir als menjadors de mig món i els 33 homes que havien entrat a la mina sense que ningú sabés qui eren, en sortirien transformats en poc menys que estrelles de cine. Així, Ariel Ticona es va convertir en l’home a qui li naixeria una filla mentre ell estava atrapat sota terra, Edison Peña en el que corria per dins del refugi per relaxar-se, Richard Villarroel en el jove que no havia explicat a la seva mare que treballava a la mina, Mario Sepúlveda en el presentador de les gravacions subterrànies, Yonni Barrios en el que tenia la dona i l’amant barallant-se a fora, Víctor Zamora en el que sempre feia bromes, Claudio Acuña en l’home que havia començat a treballar tot just el 2 d’agost, … i vint-i-sis biografies més.

Els voltants del jaciment, anomenats durant l’espera com a “campament Esperança” (el mateix nom amb què van batejar la filla d’Ariel Ticona), es van omplir de periodistes, psicòlegs, científics de la NASA i polítics. Els miners atrapats protagonitzaven des de pregàries fins a programes esportius (quan algun futbolista els enviava samarretes). Finalment el 13 d’octubre, després de 69 dies enterrats amb vida, començava el rescat que acabaria amb els 33 sans i estalvis a la superfície. Mentre a Copiapó els miners rebien abraçades del president del país, Sebastián Piñeira, a Hollywood ja discutien sobre si Javier Bardem podria ser un bon protagonista d’una pel·lícula sobre els miners de San José.

En una carta enviada a la seva dona des del refugi, Edison Peña es preguntava: “I si ens estem oblidant del sentit real, d’allò que realment ens convoca, que és el treure com més aviat millor aquests 33 desafortunats?” El que possiblement no es podia imaginar és que, un cop convertits en personatges, els 69 dies sota terra eren només el primer capítol…

*Article publicat a la revista Valors

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s