Un grapat d’enginyers

El divendres 11 de març, un sisme de 9 graus en l’escala de Richter va sacsejar l’est del Japó. Va ser el terratrèmol més fort que ha viscut mai el país i el quart terratrèmol més potent de què es té constància arreu del món, però la qualitat de les infraestructures japoneses va fer el país resistís relativament bé la desgràcia.

El terratrèmol, però, era només el primer acte d’una tragèdia que va continuar amb un tsunami que va colpejar la costa poques hores després. A la prefectura de Miyagi, situada a l’illa de Honshu, les onades van arribar als 10 metres i es van emportar tot allò que va trobar, de cotxes a cases.

La suma de tot plegat es va acarnissar amb la central nuclear de Fukushima: el terratrèmol va provocar l’aturada de tres reactors i el tsunami va afectar els sistemes de refrigeració, tant els ordinaris com els d’emergència. Quan encara no havien passat 24 hores del terratrèmol, les autoritats decretaven l’estat d’emergència nuclear i van evacuar més de 45.000 persones de les poblacions més properes.

A mesura que han anat passant els dies, la situació ha anat empitjorant: a finals de mes, el balanç de víctimes ha arribat a 11.500 morts i més de 16.000 desapareguts. Mentre el pànic s’escampa per Occident -on pronuclears i antinuclears escriuen un nou capítol de la seva inacabable disputa-, un grapat de japonesos es juga la vida lluitant contra la radiació.

Dels 800 treballadors de Fukushima, la majoria van ser evacuats i en va quedar un grup de 50, després ampliat a 180, que fa dies que treballen pràcticament sense descansar intentant fer de paret entre la central i la població. Com quixots contemporanis lluitant contra molins amb forma de reactors, aquests enginyers, tècnics, bombers i operaris llancen aigua contra els nuclis, però el líquid s’evapora immediatament a l’entrar en contacte amb zones amb una temperatura de 2.000 ºC.

El primer ministre japonès n’ha elogiat la valentia i els ciutadans els consideren herois. No se’n saben els noms, però molts d’ells viuen prop de la central. El tsunami s’ha emportat les seves cases i ha matat familiars seus. Són conscients que estan exposats a uns nivells de radiació perillosos per la salut humana i, segons explicava la mare d’un d’ells, “s’han resignat a morir si és necessari”. Mentrestant, continuen treballant equipats amb granotes blanques, guants i caputxes, respirant l’oxigen que ells mateixos carreguen a l’esquena.

A la novel·la Soldados de Salamina, Javier Cercas va recuperar una frase que el filòsof i matemàtic alemany Oswald Spengler va pronunciar a principis de segle XX: “al final, sempre hi ha un grapat de soldats que salva la civilització”. Cent anys després, un grapat d’enginyers intenta tornar a salvar la civilització, malgrat que això potser no els salvi a ells.

* Publicat a la revista Valors

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s