10-J, un any després

El 10 de juliol del 2010, més d’un milió de persones van omplir el centre de Barcelona en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut català. Amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, la marxa va omplir Barcelona de senyeres i estelades entre la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Gràcia fins a la plaça de Tetuan. La convocatòria d’Òmnium Cultural, secundada per més de 1.500 entitats del país, es va convertir en una de les mobilitzacions més multitudinàries de la història de Catalunya. Un any després, el missatge de la manifestació continua present en la vida política del país, però no s’ha produït el tsunami polític que alguns auguraven.

Pocs moviments als partits

Excepte el PP i Ciutadans, tots els partits que aleshores tenien representació parlamentària van donar suport a la manifestació. Des de la mateixa marxa, representants de CiU, PSC, ERC i ICV van coincidir que una mobilització com aquella marcaria "un abans i un després".

A l’hora de la veritat, però, el programa dels partits no ha viscut grans canvis en el darrer any. El PSC es manté en la seva aposta perquè Espanya sigui un estat federal i Esquerra continua reclamant que Catalunya es constitueixi en un estat independent dins la Unió Europea.

Convergència i Unió sí que ha modificat la seva posició respecte a l’encaix de Catalunya amb Espanya durant els darrers mesos. Quan encara era candidat a la presidència de la Generalitat, Artur Mas va condicionar el suport de la federació nacionalista a futurs governs estatals a un "pacte fiscal" que rebaixés el dèficit català. Ja des del govern, CiU també ha fet una crida a una "transició nacional" cap a l’aplicació plena del dret a decidir. Tant una cosa com l’altra, però, estan aturades fins a la primavera de 2012, després de les eleccions espanyoles.

Per la seva banda, Iniciativa va presentar al mes d’agost a la Universitat Catalana d’Estiu un projecte batejat com "el referèndum del dret a decidir". La formació ecosocialista defensa una reforma de la Constitució i que els catalans puguin votar sobre el model d’Estat entre més de dues opcions.

Solidaritat Catalana per la Independència (SI), una formació que des del 28 de novembre passat té presència al Parlament, sí que es troba en una situació diferent de la de fa un any: el dia de la manifestació, el partit encara no existia. Tres dies després de la manifestació, López Tena i Bertran van dimitir dels seus càrrecs a CDC i ERC acusant les dues formacions de girar l’esquena als clams independentistes del 10-J. A mitjans d’agost, tots dos feien costat a Joan Laporta per formar la coalició independentista de cara a les eleccions al Parlament.

Més independentistes a les enquestes, menys al Parlament

Tot i que la manifestació de fa un any era contra la sentència del Constitucional i a favor del dret a decidir dels catalans, les consignes més corejades van ser a favor de la independència i l’estelada va ser la bandera majoritària.

Al llarg d’aquest any, la independència ha continuat al centre del debat polític. La darrera onada del Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) indica que, si avui se celebrés un referèndum d’independència, el 43% dels votants hi estaria a favor i el "sí" seria l’opció majoritària.

A les urnes, però, els resultats no són tan contundents. Les victòries de CiU als comicis al Parlament i a les eleccions municipals han anat acompanyades d’una davallada del principal referent del sobiranisme, Esquerra Republicana, que va passar de 21 a 10 diputats al Parlament i es va quedar sense regidors a les ciutats més grans del país, amb l’excepció de Barcelona.

Paral·lelament, l’independentisme s’ha fragmentat: la presència de quatre diputats de SI a la Ciutadella, els vots a Reagrupament (que no es van plasmar en escons) i l’avenç de les CUP en l’àmbit municipal han multiplicat l’oferta de sigles per al votant independentista.

D’altra banda, al carrer no s’ha tornat a produir cap manifestació de magnituds semblants a les del 10-J. A més, la crisi econòmica, les retallades del govern de Mas i el moviment dels indignats han desplaçat el sobiranisme com a motor de mobilització social.

La llengua, principal afectada des del punt de vista jurídic

La sentència del Constitucional va anul·lar 14 articles de l’Estatut i en va reinterpretar una trentena més. Els magistrats en van amputar aspectes sensibles de l’autogovern com el reconeixement nacional (relegat al preàmbul), el blindatge competencial o l’ús preferent de la llengua pròpia.

Precisament, ha estat la qüestió de la llengua la més afectada per la jurisprudència generada arran de la sentència. Al mes d’octubre, el Tribunal Superior de Justícia (TSJC) de Catalunya va suspendre diversos articles del reglament d’ús del català a l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida. La interlocutòria del TSJC s’emparava en la sentència de l’alt tribunal per rebutjar l’obligació dels funcionaris de dirigir-se en català als ciutadans. Tant el consistori barceloní com la Diputació lleidatana van recórrer la decisió. També referent a la llengua, al llarg d’aquest any el Tribunal Suprem ha emès tres sentències que obliguen la Generalitat a fer servir el castellà com a llengua vehicular a les escoles.

En l’àmbit jurídic, durant el Debat de Política General, José Luis Rodríguez Zapatero va obrir la porta a recuperar a través de modificacions de lleis preceptes de l’Estatut de Catalunya que s’havien declarat inconstitucionals en la sentència. Aquest anunci, però, no s’ha concretat en cap llei.

Un tribunal en crisi

El procés estatutari va desgastar molt la imatge del Tribunal Constitucional. El retard a emetre la sentència i que aquesta arribés amb quatre magistrats amb el mandat caducat, un recusat i un altre mort va deslegitimar l’alt tribunal als ulls de molts ciutadans.

Un any després, la seva situació no ha millorat. El mes de gener, Pascual Sala va rellevar María Emilia Casas al capdavant del tribunal, però les seves decisions continuen generant controvèrsia: la possible il·legalització de Bildu va tornar a posar el tribunal a l’ull de l’huracà.

Tres magistrats de l’alt tribunal, Eugeni Gay, Javier Delgado i Elisa Pérez Vera, van presentar la dimissió en el ple del 7 de juny, una situació inèdita ja que mai abans s’hi havia produït una dimissió. El mandat de tots tres jutges va expirar al mes de novembre, però el PP i el PSOE encara no s’han posat d’acord per a la seva renovació. Aquesta manca d’acord va fer que, el 14 de juny passat, el president del Congrés, José Bono, donés als dos grans partits temps fins al 30 de juny per renovar el tribunal. Deu dies després que en va expirar el termini, el Constitucional continua sense renovar-se.

La notícia al 3cat24 aquí

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s