Signes dels temps

Mentre els diputats votaven, el primer ministre italià, Silvio Berlusconi, anava apuntant coses en un full de paper. Més tard es va saber, gràcies al zoom d’una càmera, que havia escrit “8 traïdors”. El 8 de novembre passat, la Cambra de Diputats italiana debatia els pressupostos i vuit diputats de la coalició de Berlusconi, la Casa de les Llibertats, no van votar-hi a favor. Els comptes van tirar endavant gràcies a l’abstenció de l’oposició de centre-esquerra, però va quedar clar que Il Cavaliere no comptava amb la majoria necessària per a governar.

La política italiana va canviar el 26 de gener de 1994. Aquell dia, Berlusconi va oficialitzar la seva entrada a la política com a cap de llista d’un partit amb nom de consigna d’estadi, Forza Italia. L’home més ric del país prometia, en cas de ser primer ministre, “administrar l’Estat com s’administra una empresa”. Amb només dos mesos d’experiència política, Berlusconi va guanyar les eleccions amb més del 40% dels vots: l’aurèola de geni dels negocis va convèncer un electorat cansat dels polítics italians tradicionals, molts d’ells acusats de corrupció. Tornaria a guanyar el 2001 i el 2008.

Berlusconi reafirmava, aquest cop a les urnes, la seva merescuda fama de seductor. Nascut a Milà l’any 1936, és un exemple claríssim de self-made man: de petit, ja feia negocis amb els seus companys de classe venent-los apunts i, fora de l’escola, venent a domicili electrodomèstics. Amb 18 anys, va començar a treballar com a cantant melòdic i animador de creuers pel Mediterrani i, després d’acabar la carrera de Dret, va invertir en construcció i, amb la complicitat del primer ministre i amic íntim seu Bettino Craxi, també en el món de la comunicació.

Quan va ser escollit primer ministre, Berlusconi va sumar el poder polític a un imperi on hi té des de televisions a empreses alimentàries, passant per companyies d’assegurances o negocis en el món de la publicitat. Enmig d’aquest holding –inèdit en un primer ministre d’una democràcia- hi ha l’editorial més important del país (Mondadori), el diari Il Giornale, el club de futbol AC Milan o els principals canals de televisió privats d’Itàlia.

Però, malgrat (o potser a causa) de tot el poder acumulat, Berlusconi sempre ha vist enemics a tot arreu: mitjans de comunicació (els que no controlava ell), comunistes, polítics del centre-esquerra, periodistes estrangers (que van publicar les fotos de les festes a la seva vil·la de Sardenya, … tots el volien allunyar dels ciutadans que –deia- “volen ser com ell”. Però els autèntics enemics del Cavaliere han estat els jutges. La llista de delictes de què s’acusa o s’ha acusat Berlusconi té una extensió poc habitual: Frau fiscal (“cas Mediaset”), corrupció (“cas Mills”), suborn (“cas Fininvest”), prostitució de menors (“cas Ruby”), relacions amb la màfia (judici a Marcello Dell’Utri), …

Finalment, a Berlusconi no el fan fora els jutges, ni tampoc els ciutadans en unes eleccions, sinó aquestes institucions sense rostre que són “els mercats”. El 7 de novembre, davant la malmesa situació econòmica italiana, van començar a córrer rumors sobre una imminent dimissió de Berlusconi. Aquell dia, la borsa italiana va pujar un 2%. No hi havia marxa enrere. La votació de l’endemà al Parlament va refrendar la sentència “dels mercats”. El dissabte dia 12, Il Cavaliere presentava la seva dimissió al president de la República, Giorgio Napolitano. L’home que va arribar al poder gràcies al seu poder econòmic, ha hagut de dimitir traït per la crisi econòmica més important dels últims vuitanta anys.

* Publicat a Valors

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s