El somni belga

592 dies equivalen a gairebé vint mesos: més d’un any i mig. Exactament 592 dies és el temps que va passar entre el 22 d’abril de 2010, quan Yves Leterme va presentar la seva dimissió com a primer ministre belga, fins al 6 de desembre passat, dia en què Elio di Rupo va jurar el càrreca davant el rei Albert II. Aquests 592 dies és el màxim que un país ha estat sense un govern estable, un rècord que Bèlgica ostenta després de superar l’Iraq post-Saddam per més de nou mesos.

L’any 1947, Nicola di Rupo i Maria di Donato van arribar a Bèlgica amb els seus sis fills procedents del poble de San Valentino, a la regió italiana dels Abruços. Quatre anys més tard va néixer el seu setè fill, Elio. El petit Elio va créixer en un campament de barraques per a immigrants al municipi francòfon de Morlanwelz. Al cap d’un any, un camió va atropellar el seu pare, que havia sortit a comprar en bicicleta. A partir d’aleshores, la seva mare, analfabeta, va haver de mantenir ella sola la família amb una pensió mensual de 300 francs belgues.

La biografia de Di Rupo, qualificada com “el somni americà a la belga” pel viceprimer ministre liberal flamenc Vincent van Quickenborne, és oposada a la de la majoria de polítics del país. La situació econòmica de la família va fer-li entendre des de ben petit que, si volia tirar endavant, havia d’estudiar. Doctor en Química a la Universitat de Mons, de ben jove va començar a militar al Partit Socialista i va ser regidor, eurodiputat, senador i ministre abans de liderar la formació a partir de 1999. Tres anys abans havia sortit de l’armari amb un simple i contundent “Sí, i què?” quan van preguntar-li si era homosexual.

Quan, després de les eleccions del juny de 2010, el líder flamenc Bart de Wever no va obtenir el suport d’altres partits per a formar un govern de coalició, el rei Albert II va designar Di Rupo per a iniciar nous contactes. Al primer intent no se’n va sortir, però després de quatre candidats més fallits, Di Rupo va tornar-ho a intentar el mes de maig i, mig any més tard, ha aconseguit tancar un acord de 185 pàgines entre sis partits: socialistes, liberals i demòcrata-cristians de les dues grans comunitats del país: flamencs i valons.

Di Rupo és el primer cap de govern socialista des de fa 38 anys, quan va ser-ho Edmond Leborton i el primer primer ministre francòfon des de Paul Vanden Boeynants, el 1979. En un país on la llengua és font de conflictes, di Rupo s’esforça per parlar el flamenc, tot i que comet alguns errors fonètics i ortogràfics i s’ha compromès a continuar fent classes per a millorar-lo.

En un moment que la política està acorralada entre protestes globals que en qüestionen la legitimitat i uns mercats que actuen com a jutges invisibles, di Rupo té el repte de demostrar la utilitat de la política. Mentre els executius europeus es lleven cada matí mirant com tenen la prima de risc, aquest fill d’uns humils immigrants italians, amb cara de nen eixerit i un corbatí vermell al coll, ha de demostrar que un govern serveix per alguna cosa.

* Publicat a Valors

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s