Memòria

El 3 de març de 1976, la policia espanyola va desallotjar l’església de Sant Francesc d’Assís de Vitòria, on s’havia de realitzar una assemblea, disparant amb metralladores i pistoles i llançant gasos lacrimògens contra els treballadors en vaga. Va haver-hi més de 150 ferits i van morir cinc persones: Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo, Pedro María Martínez Ocio i Bienvenido Pereda.

Aquella mateixa nit, el cantautor Lluís Llach va compondre “Campanades a morts” en memòria dels aleshores tres morts a la ciutat basca. La cançó té una frase que es repeteix en diverses ocasions: “que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”. Aquesta segona persona del plural, que Llach no identifica, fa referència als governants que van ordenar una càrrega policial pròpia de la dictadura, quatre mesos i mig després de la mort de Franco.

El 3 de març de 1976, el ministre de l’Interior espanyol era Manuel Fraga Iribarne. Tres dies després, va visitar els ferits a l’hospital juntament amb el ministre de Governació i el director de la Guàrdia Civil. Però no va demanar perdó. Ni llavors ni en els anys següents.

El passat 15 de gener, gairebé 32 anys després dels Fets de Vitòria, Manuel Fraga va morir a Madrid als 89 anys, a causa d’una afecció respiratòria. Fraga va ser un camaleó que, en sis dècades de carrera política, va tenir un paper protagonista durant el franquisme, la transició, la democràcia i la creació de l’estat autonòmic. Aquest instint de supervivència el va convertir en el principal polític de la democràcia amb vincles amb la dictadura. Però, durant els més de 30 anys de trajectòria democràtica, mai va condemnar la dictadura, mai va demanar perdó. I així es va convertir en el símbol dels que no van demanar perdó i de l’absència d’una reconciliació que no ha acabat d’arribar mai.

El mes passat, amb la seva mort, van reaparèixer velles ferides sense cicatritzar que, malgrat haver consolidat la democràcia, continuen supurant. Espanya és un país que té una relació molt complicada amb la seva pròpia memòria. Potser per això, durant els dies següents van ser freqüents des d’oblits sospitosos de la seva relació amb les morts de Vitòria o l’assassinat de Julián Grimau el 1963 fins a impudoroses mostres de Schadenfreude, el terme que els alemanys utilitzen per descriure l’alegra pel sofriment d’un altre.

Trenta-sis anys després, les cinc morts de Vitòria –com totes les altres que van omplir de sang el segle XX espanyol- continuen perseguint la nostra memòria col·lectiva.

* Publicat a Valors

Advertisements

One response to “Memòria

  1. Uff! Gràcies per un article com aquest.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s