La lluita contra l’oblit

El 10 de desembre de 1991, el professor d’estudis sobre el Tibet i l’Himalaia a Oxford Michael Aris i el seu fill Kim van recollir el Premi Nobel de la Pau a l’Ajuntament d’Oslo. Ho van fer en representació de la seva esposa i mare, a qui la dictadura militar birmana mantenia en arrest domiciliari. El 16 de juny passat, vint anys, sis mesos i sis dies més tard, Aung San Suu Kyi va poder trepitjar l’Ajuntament de la capital noruega i pronunciar, per fi, el discurs d’acceptació del premi.

“Estimada Aung San Suu Kyi, us hem estat esperant durant molt temps”, van ser les paraules de benvinguda del president del comitè del Nobel, Thorbjorn Jagland. La premiada, amb un mocador lila al coll i flors blanques al cap, va explicar que, l’any 1991, es va assabentar per la ràdio que li havien concedit el guardó i que, en sentir-ho, va saber que el món recordava els presos birmans: “el Nobel va atreure l’atenció cap a la lluita per la democràcia i els drets humans a Birmània: no seríem oblidats”.

Probablement, en molts moments dels vint anys, sis mesos i sis dies, Suu Kyi va pensar que mai arribaria a fer aquest discurs. Entre 1989 i 2010, la líder birmana va passar la major part del temps a la presó o sota arrest domiciliari. El seu delicte: defensar el diàleg i la democràcia al seu país natal. Filla del general Aung San, heroi de la independència birmana, Suu Kyi només tenia dos anys quan el seu pare va ser assassinat el 1947. Amb 19 anys va marxar a estudiar a Oxford i s’hi va quedar com a professora, fins que el 1988 va tornar al seu país per cuidar de la seva mare malalta.

La seva decisió d’encapçalar l’oposició a la dictadura va fer que el règim militar ordenés detenir-la, una situació que es va convertir en una constant durant més de dues dècades. I, en els pocs moments en què no era retinguda, mai va marxar del país per por que el règim militar no la deixés tornar al país. És per això que no va anar a recollir el Nobel i que, quan el 1999 el seu marit va morir de càncer, no va assistir al seu funeral al Regne Unit.

Però aquesta llarga lluita va ser clau perquè, l’any 2010, el president Thein Sein iniciés un procés d’obertura que ha comportat l’alliberament de Suu Kyi, la celebració d’eleccions i també que viatgés a l’estranger per primer cop des de 1988. Des d’una casa deteriorada de l’avinguda de la Universitat de Rangun, Suu Kyi va mantenir viva la memòria d’un poble oprimit, en va ser la cara davant dels països occidental i va aconseguir portar la democràcia al país.

Potser per això, en el moment d’agrair el premi que va impedir que fos oblidada, Suu Kyi va voler recordar-se de tots aquells birmans que ara es troben en la situació en què ella estava l’any 1991: “encara hi ha presos polítics a Birmània. I fa por que, amb els alliberaments dels més coneguts, la resta siguin oblidats”.

Publicat a Valors

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s