Un bandoler contemporani

Amb una barba com si acabés de baixar de Sierra Maestra, el coll de la camisa obert i un mocador palestí al coll, Juan Manuel Sánchez Gordillo s’ha convertit en el protagonista de l’estiu. Alcalde del poble de Marinaleda des de les primeres eleccions democràtiques i diputat al Parlament andalús, el 7 d’agost passat va entrar, acompanyat d’un grup d’activistes del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), als supermercats Carrefour d’Arcos de la Frontera i Mercadona d’Écija, va omplir tots els carretons que va poder amb productes d’alimentació bàsica -oli, sucre, arròs, pasta o llet, entre d’altres- i va marxar sense pagar.

L’objectiu era donar el menjar a diverses ONG perquè ho entreguessin a famílies sense recursos, però algunes associacions van rebutjar els productes pels mètodes com s’havien aconseguit. Finalment, els aliments van anar a parar a 36 famílies sense casa que ocupen un bloc de vivendes a Sevilla.

L’acció de Sánchez Gordillo i els seus bandolers probablement els portarà més embolics judicials que si haguessin robat els supermercats silenciosament per menjar-s’ho ells. O almenys així ho fa pensar la sorprenent rapidesa amb què el ministre de l’Interior va anunciar l’endemà dels fets que la Policia i la Guàrdia Civil tenen l’ordre de detenir als participants en l’assalt als supermercats.

Amb grans adhesions i crítiques implacables, el gest de Sánchez Gordillo ha posat al descobert que, a Espanya, cada vegada hi ha més gent que passa gana. La crisi ja fa quatre anys que dura i els famosos ‘brots verds’ de l’economia sembla que ja s’han pansit definitivament. Però, al mateix temps, aquest ‘robatori’ –entre cometes- també ha tapat la moltíssima gent que està fent una feinada –amb mètodes menys revolucionaris- contra la fam i la pobresa: Càritas, el Banc dels Aliments, molts ajuntaments i associacions de tota mena, els quals no han tingut ni una centèsima part de l’atenció que ha tingut aquesta imitació de Robin Hood.

En una situació que comença a ser límit, Sánchez Gordillo ha tirat pel dret. Però, malgrat que la geometria ens ha ensenyat que la línia recta és la distància més curta entre dos punts, la més curta no sempre és la millor: en comptes d’ensenyar a pescar, ha repartit peixos als famolencs.

Sobta especialment que sigui un càrrec polític, que ha jurat fer complir la llei, qui la incompleixi i se’n vanagloriï per tal de solucionar una problemàtica social. O potser és només un indici que els polítics, amb les eines legals que tenen a l’abast, no aconsegueixen trobar una sortida al laberint on estem ficats.

Publicat a Valors

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s