La baula

forcadell_prova

Va haver d’aturar-se a mitja frase, emocionada. Una mica abans de tres quarts de sis de la tarda del dia 11, Carme Forcadell va pujar a l’escenari de plaça Catalunya. “Avui és un dia històric. La Via Catalana cap a la Independència està…”. I va parar. Després d’agafar aire, amb el seu to de veu sec, va continuar: “… la Via Catalana cap a la Independència ha estat un èxit sense precedents: ens hem enllaçat des del Pertús fins al riu Sénia”.

Aquesta filòloga nascuda a Xerta fa 57 anys verbalitzava així la unió de molta, molta gent donant-se la mà al llarg de 400 quilòmetres. Forcadell era la baula en què es donaven les mans els braços procedents del nord i els del sud. De punta a punta, en un dia d’anades i tornades: mentre milers de persones es van desplaçar a les Terres de l’Ebre per omplir els trams més complicats, una ebrenca feia al Cap i Casal el discurs culminant de la Via Catalana.

En poc més d’un any, Forcadell ha passat de ser pràcticament desconeguda a una de les cares visibles del moviment independentista. Com a presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), no només ha trencat –sembla- la tradició caïnita de l’independentisme sinó que, al capdavant de milers de voluntaris, ha organitzat amb 365 dies de diferència dues de les mobilitzacions més multitudinàries –potser les que més- de la història de Catalunya.

L’Onze de Setembre de l’any passat, milers de persones van omplir el centre de Barcelona. Després del gran èxit, l’ANC va decidir canviar d’estratègia de cara a la diada d’enguany: “manifestacions se n’han fet moltes, moltíssimes, encara que és veritat que com la de l’any passat cap; en canvi, de cadenes humanes se n’han fet molt poques, només la dels Països Bàltics. És un repte més”, explicava Forcadell.

Un cop més, el repte es va superar. No és sorprenent: a l’hora de fer manifestacions, cadenes humanes, trending topics o recollides de signatures no hi deu haver ningú al món millor que els catalans. En canvi, pel que fa a la governança, el mandarinat i la real politik, amb prou feines hem deixat enrere el parvulari. No deu ser casualitat que un dels himnes extraoficials del país es tituli “Diguem no”…

Amb 365 dies de diferència, una part (petita, gran, mitjana, tant és) del país ha sortit al carrer dues vegades per dir el que vol. A partir d’ara caldrà canviar la pancarta per la granota de treball i pensar com aconseguir-ho. Durant els propers 365 dies, les emocions del dia onze caldrà cultivar-les perquè brotin en un país millor per a tots. S’acosta l’hora de començar a dir sí, i això serà força més difícil…

* Publicat a Valors

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s