#pensamentsdesantes (IV): “Selfie”

Benvolgut Joan,

“Selfie” és el concepte de moda. Escollida paraula de l’any 2013 pel Diccionari d’Oxford, s’ha convertit en una epidèmia que s’ha encomanat des de la cerimònia dels Oscars fins als Sanfermines passant per la família reial espanyola. En una idea no precisament original, l’Ajuntament ha fet una crida a fer-se autofotos i penjar-les a Twitter i Instagram amb l’etiqueta #selfiesantes. No faré cap comentari…

Però m’interessa un altre concepte de “selfie”. Fa poques setmanes, el primer ministre italià, Matteo Renzi, va fer un discurs al Parlament Europeu en què va preguntar: “si Europa avui es fes un ‘selfie’, quina imatge trobaria?”.

I Mataró? Si, com va dir en Jaume Ayats a l’Estrena, “cada ciutat té un dia a l’any per mirar-se a si mateixa”, no deu haver-hi millor dia que el 27 de juliol per fer-nos un “selfie”… Què hi veuríem reflectit a l’autofoto de Mataró?

Hi veuríem, entre d’altres, la ciutat del tèxtil, plena de fàbriques de les quals amb prou feines en queden quatre xemeneies de rastre i un grapat de totxanes d’una que vam desmuntar i vés a saber quan tornarem a muntar. Som, continuant amb Ayats (que, tot i no ser “auto” ens va fer una bona “foto”), “una comunitat que ve de lluny i que vol anar lluny”, la ciutat del tren, d’un dels grans robatoris del segle XX i d’una de les estafes més fastigoses del XXI. D’un tramvia amb un conductor que no sabem mai si és un fill de puta o només fill de Calcuta (què hi feia un de l’Índia treballant de conductor a Mataró?), on han arribat persones de tot arreu i d’un mar al qual durant anys hem donat l’esquena.

Tenim “diferents formes d’entendre com és la ciutat i com volem que sigui” i és per això que som –entre moltes altres coses- la ciutat de Chasis i del gran amor d’Antoni Gaudí, allà on es van conèixer els arxiducs austriacistes durant una Guerra de Successió en què vam canviar de bàndol diverses vegades i allà on va néixer Nacho Vidal. La ciutat del fundador del Reial Madrid, la d’Espartac Peran… i, és clar, de Les Santes, una festa que dura entre cinc i deu dies però de la qual en vivim i en parlem 365 (els anys de traspàs, 366).

Unes festes que, com tantes coses a la ciutat, “ni són de la mateixa manera des de l’inici dels temps ni apareixen per art d’encanteri”. Una festa major que ens fa moltes, moltíssimes preguntes (“Què són Les Santes avui? Què és la Missa de les Santes avui? És útil? Ho és personalment per a cada un dels assistents? Quina percepció en tenen aquells mataronins que no hi són presents?”), però no ens dóna totes les respostes (per sort, perquè “qui pensi que té tota la veritat, ho té tot perdut”).

Les Santes són realment un element d’identificació de la gran majoria de la ciutat o només d’una minoria que fem molt de soroll? Per Les Santes gairebé toquem el cel, però la resta de l’any, què? Hi ha realment el perill que Mataró “no sigui res més que la seva Festa Major”? “Teniu aquestes preguntes al davant i no pensar-hi només fa que la barca sigui empesa per altres corrents i no per les vostres decisions”.

Bona festa major, Joan,

ramon

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s