Category Archives: #política

Demanar el vot o recomanar un metge

edkoch

“Si està d’acord amb mi en 9 de 12 temes, voti’m. Si està d’acord amb mi en 12 de 12 temes, vagi a veure un psiquiatre”

Ed Koch, alcalde de Nova York entre 1978 i 1989, mort ahir.

Frase llegida aquí

Animar l’àrbitre

“La política ha canviat. Aquells teixidors de somnis col·lectius han deixat pas a professionals aplicats. Primer van ser gestors, paraula que va robar a la vocació política tota la seva aurèola de somni i grandesa. El polític com a gestor té alguna cosa tan desil·lusionant com anar a un camp de futbol a animar a l’àrbitre. Hom hi va a vibrar, a emocionar-se, no paga l’entrada per estar satisfet cada vegada que s’aplica el reglament amb susceptibilitat o es fixen els minuts de descompte amb precisió suïssa”

Així començava David Trueba el seu article d’ahir a “El País”, molt recomanable tot ell.

Els fets mai alliberen de les paraules

Imatge“El PSC ja fa un cert temps que està desorientat, potser des del moment en què va decidir renunciar a les idees que sintetitzà a l’eslògan ‘Fets i no paraules’. Però un partit polític sense paraules està condemnat a la inanició. Els fets mai, per més bé que ho facis i no va ser el cas, mai t’alliberaran de les paraules”

Josep Ramoneda

Ho diu en un moment de la imprescindible conversa amb el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, publicada al “Quadern” d'”El País”.

El diàleg entre dos dels “popes” de les polítiques culturals té tres parts: la més àmplia sobre el món de la cultura, una altra sobre la independència i una de més breu al voltant del PSC.

La política com a l’art de l’impossible

“Ensenyem-nos a nosaltres mateixos i als altres que la política pot no ser simplement l’art del possible, especialment si això significa l’art de l’especulació, el càlcul, la intriga, els acords secrets i les maniobres pragmàtiques, sinó que pot ser també l’art de l’impossible, és a dir, l’art de millorar-nos a nosaltres mateixos i al món”.

Vaclav Havel

Pronunciat en el discurs de Cap d’Any de 1990, pronunciat pocs dies després de ser escollir president de Txecoslovàquia. Havel va morir el 18 de desembre als 75 anys.

El discurs de Cap d’Any de Havel es pot veure aquí subtitulat en anglès, llegir aquí. A més, la Viquipèdia també conté diversos fragments d’aquest i altres discursos del líder txec.

* Llegit en l’article d’Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano a “La Vanguardia” d’ahir, 23 de desembre de 2011. De l’article se’n pot llegir una versió curta al blog d’en Josep M. Lozano o bé la sencera aquí.

La fragilitat dels polítics

Durant la campanya electoral de les presidencials del 2007, l’escriptora Yasmina Reza es va convertir en l’ombra del candidat Nicolas Sarkozy. D’aquell experiment en va sortir el llibre “L’alba el capvespre o la nit“. Pilar Rahola ha volgut fer una cosa similar amb “La màscara del rei Artur“. Ahir Antonio Jiménez Barca entrevistava Reza a El País sobre la seva primera pel·lícula, però també li feien un parell de preguntes sobre la naturalesa dels polítics.

– Després d’escriure sobre Sarkozy, va canviar la seva idea dels polítics?
– Vaig aprendre que són molt fràgils.
– No ho semblen.
– No són homes forts, com els homes de negocis, els metges o els generals, per exemple. Busquen ser-ho, però no ho són. S’assemblen més als actors, són persones ferides. Per això escullen aquesta vida, com els actors que busquen la glòria. La gent que persegueix coses així, la glòria o governar, és perquè arrosseguen alguna ferida. Això ho he vist amb els meus propis ulls. A més, necessiten estar tota l’estona en moviment. No viuen una vida de veritat, no perceben el temps, en fugen.

Yasmine Reza

L’entrevista sencera aquí.
Foto: Reza amb Sarkozy (The New York Times)

Les enquestes i la dansa de la pluja

En un article sobre les primàries entre Tomás Gómez i Trinidad Jiménez, José Andrés Torres Mora explica una anècdota divertida:

“Quan penso en la relació dels sociòlegs electorals amb els polítics sempre recordo un acudit que expliquen els antropòlegs sobre un poblat d’indis hopi del desert d’Arizona, situat a prop d’un observatori meteorològic. Després d’una llarga sequera, els indis van començar a pressionar el nou bruixot de la tribu perquè fes la dansa de la pluja. El bruixot, que no devia estar gaire convençut dels seus poders, va intentar endarrerir la cerimònia tot el que va poder per veure si plovia sense necessitat de la dansa. Finalment, la pressió de la tribu va culminar en amenaces molt serioses. Acorralat, el bruixot va organitzar la cerimònia i, després que la tribu ballés fins molt entrada la nit, va dir als indis que abans d’anar a dormir treiessin tots els seus atuells per a recollir l’aigua. A l’alba, el bruixot, vestit d’occidental, va escapar-se del poble. Però abans de fugir definitivament, es va apropar fins a l’observatori meteorològic i va veure un home amb una bata blanca, s’hi va apropar i va preguntar-li: “Vostè em podria dir si avui plourà?”. L’home va contestar-li sense dubtar: “Sí”. El bruixot, ple de curiositat i esperança, va preguntar-li al científic: “I com ho sap amb tanta seguretat?” i el científic va respondre “Perquè els indis del poblat d’aquí baix han tret els atuells per a recollir l’aigua de la pluja”. Respondre a la pregunta de qui és el millor candidat amb el resultat d’una enquesta té certa similitud amb la resposta del senyor de la bata blanca al bruixot.”

L’article sencer aquí

La diferència entre desgràcia i calamitat

Quan a Benjamin Disraeli, primer ministre conservador britànc durant l’època victoriana, van preguntar-li per la diferència entre desgràcia i calamitat va respondre:

“Si el senyor Gladstone caigués al Tamesi seria una desgràcia, però si algú el rescatés suposo que seria una calamitat”

Benjamin Disraeli

William Gladstone era el seu rival liberal al Parlament.

Llegit en aquest reportatge de Luis Prados sobre les eleccions britàniques

Foto: Gladstone i Disraeli (Getty Images)