Category Archives: Uncategorized

#pensamentsdesantes (1): Mai plou a gust de tothom

Benvolgut Joan,

Déu n’hi do, el tema que treus a passejar… i no ets l’únic. Justament la mateixa qüestió va sortir a mitja paella amb amics i no ens vam posar d’acord. Ni sobre això ni sobre derivades posteriors: el fet que els gegants de Girona lluïssin aquest diumenge un llaç groc també ens va fer preguntar-nos què passaria si això ho fes alguna de les colles institucionals de la ciutat. Contra tot pronòstic, però, no es va trencar cap amistat.

Al llarg de la història, festa i reivindicació han anat sempre lligades. A casa nostra, només cal pensar en el Carnestoltes, els versots de diables o gloses per entendre que la festa és –també- protesta contra el poder. Sobre això tenim mataronins que ho dominen molt més que jo però, si la festa major són dies en què som més al carrer que no pas a casa, és el més normal del món que la ciutadania faci servir el carrer com a lloc d’expressió.

De fet, si a Les Santes ens hi hem de trobar tots a gust, quina millor manera de fer-ho que expressant-nos tots lliurement? El problema és que, amb la situació que viu el país, sovint la discrepància es veu com un atac personal quan és només un desacord (alguns, si tot allò amb què no estem d’acord ho veiéssim com un atac, tindríem una vida que semblaria el segle XX dels polonesos…).

També és veritat que Catalunya no va néixer amb el procés… i Les Santes, tampoc. Les protestes durant la Crida han estat habituals històricament i, algun cop (penso, per exemple, en la Crida que va fer Manuel Mas el 1999), fins i tot comparables amb la de l’any passat. La memòria santera d’en Pau Benítez, amb qui en l’últim any n’hem parlat força, recorda que les reivindicacions sempre han estat en el moment dels polítics: des d’aquella pancarta de “Passen porcs i botiflers”, que es va desplegar després d’haver passat l’Àliga; fins als xiulets de l’any passat, que es van acabar abans dels balls de les figures.

Personalment, a mi el que m’agradaria és que demà tothom s’expressi lliurement i amb respecte i que, en el moment en què l’alcalde es dirigeixi als ciutadans que serem davant l’Ajuntament, se’l pugui escoltar. I que tots fem festa. En desacord, però junts i sumant. Tot i que sospito que la cosa no anirà així…

Ja se sap que, per sort o per desgràcia, mai plou a gust de tothom. I, precisament, em sembla que un cop s’hagi encès la traca el dimecres al vespre, la pluja serà la principal preocupació dels santeros (que, diguin el que diguin les samarretes, cada any és un “nosaltres” més ampli). Perquè els últims anys la pluja s’ha afegit a la festa major… i no per sumar.

Dissabte, en aquest magnífic invent que són les Dissantes, ja va anar fent aparicions esporàdiques i, el diumenge, va obligar a canviar el recorregut de L’Encesa. I vés a saber què és el que ens queda… Fidels a aquesta fal·lera que hi ha Catalunya pel temps, ens estem acostumant a passar-nos Les Santes consultant les aplicacions meteorològiques dels mòbils.

Afortundament, l’oracle de “La Banyeta” que, com tants mitjans de comunicació d’avui en dia ha abandonat el paper i ara existeix només a la xarxa (tot i que no pels mateixos motius), ens assegura que podem estar tranquils:

 

https://platform.twitter.com/widgets.js

 

Una abraçada,

ramon

PS. Per cert, no sé si això de recuperar els #pensamentsdesantes després de quatre anys no sembla allò que fan els grups de rock que, quan veuen que les vendes comencen a baixar, se separen un temps per, al cap d’uns anys, anunciar un retorn amb bombo i platerets. En qualsevol cas, com que les nostres vendes no poden anar a pitjor, suposo que no hi perdem res per ressuscitar-los…

Autorretrat

mandela

La persona
Quan vaig anar a l’escola, la mestra em va preguntar: ‘Com et dius?’ Vaig dir-li el meu nom africà: ‘Rolihlahla’; ella va dir: ‘No, no vull aquest nom, has de tenir un nom cristià, a partir d’avui seràs en Nelson’. Mai he considerat un home superior a mi, ni durant la meva vida dins ni fora de la presó. No em jutgeu pels meus èxits; jutgeu-me per totes les vegades que he caigut i m’he tornat a aixecar.

Continua llegint

EUA’2012: Election Day

Avui els Estats Units voten si Barack Obama serà president quatre anys més o bé si el substitueix Mitt Romney. Abans no es coneguin els resultats, aquests són alguns enllaços interessants i algunes curiositats de la jornada electoral:

Continua llegint

La grandesa del futbol

“- Un dels episodis que m’han resultat més gratificants aquest any va ser el partit entre l’Athletic de Bilbao i el Barcelona a San Mamés: un extraordinari partit amb pluja que va tenir tots els ingredients, des del poètic fins a l’èpic. L’Athletic anava guanyant fins dos minuts abans del final. Va haver-hi un empat que va frustrar a tots dos equips. Després del partit vaig estar amb Guardiola i amb Bielsa i tots dos estaven feliços per haver estat protagonistes d’un gran partit. Va ser una de les escassíssimes ocasions que he vist a dos protagonistes del futbol anteposar el joc al resultat. I, això, cinc minuts després del partit, perquè cinc dies després és més fàcil, però cinc minuts després, quan l’humor està tan condicionat per aquesta emotivitat fresca que deixa el partit, em va semblar que estaven a prop de la veritat.
 
– Parles de dos personatges força atípics, sobretot Bielsa.
 
– Tots dos tenen una cosa en comú i és que, a través del futbol, busquen la grandesa. Això em sembla molt meritori, perquè és un medi tan pressionant que et torna mesquí. Però quan es produeixen dues recerques tan nobles pel resultat, està implícita la grandesa. El futbol és un lloc on això resulta possible. Hi cap tot: les més grans misèries i les més grans grandeses. Quan un es troba amb la grandesa es reconcilia amb el futbol.”

 

Ho diu Jorge Valdano en una entrevista que li fa Enric González a la revista JotDown. Esperem que a la final d’aquest vespre les coses vagin per aquí…

L’entrevista sencera es pot llegir aquí

“Us estimem i no us oblidem”, 2012

Avui és 14 de febrer, per tant, avui és el dia que la família de Pere Serra i Ginjaume i Pere Serra Casanovas els explica com va el Barça a través d’una esquela a “La Vanguardia”. Els Serra no són d’aquells culers tribuneros que de seguida ho engegarien tot a dida i, malgrat els 10 punts que ens porta el Madrid, són conscients del moment històric que estem vivint. Aquest any, toca celebrar Wembley, les Cinc Copes i els tres títols que ja portem aquesta temporada (més la final de Copa). I, a més, amb un record per a Pepe.

“Tenim tres i mig, or, maneta i ditet. Lo de Wembley va ser un somni fet realitat. Per cert nen, ni amb el paso doble pisa morena ens faran perdre el seny. Aquest any també. Us estimem i no us oblidem.”

L’esquela de 2011 aquí
I l’esquela de 2010 aquí

Ho sap tothom i és profecia

Amb motiu dels 25 anys de la mort de J. V. Foix

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.
El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.
El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.
El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.
Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.
La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.

La versíó musical del poema és de Poetristes (Francesc Ribera ‘Titot’, Marc ‘Xerramequ’ Serrats i Albert Vila). Es pot escoltar aquí

L’any 2011, segons Google

Com ja va fer l’any passat, Google ha resumit el més destacat de l’any en un vídeo mitjançant eines de la companyia:

Desastres naturals, la mort de Bin Laden, els deu anys de l’11-S, les revoltes al món àrab, la mort d’Steve Jobs, entre d’altres, protagonitzen el vídeo.

El resum de 2010 aquí

Adéu al fuster Steve Jobs


“Imagina que ets un fuster i t’encarreguen un petit moble. El tens enllestit i és la mar de bonic (penses). Només et falta la part posterior, la que mai veu ningú. Mires pel taller si trobes alguna peça qualsevol, que ja farà el fet. Però ets un fuster, un fuster que s’estima la feina. És igual si mai ningú es mira la part del darrera: tu saps que és allà, de cara a la paret, aquell pedaç sense història. I finalment, faràs servir la millor fusta que tens. Vols dormir a la nit, que això és una qüestió de principis.”

Steve Jobs. Entrevista a Playboy, 1 – II – 1985

* vist al bloc de l’Oriol Lladó, l’agost passat, quan Jobs va anunciar que plegava com a conseller delegat d’Apple. Ahir dimecres, Jobs va morir a casa seva, a Califòrnia.

Models festius singulars de Catalunya

El 2 de juliol vaig tenir la sort de participar (en Dani Àlvarez m’hi va embolicar) en la taula rodona “Models festius singulars de Catalunya” que es va fer a Can Palauet. A més d’en Dani, que va moderar la tertúlia, van intervenir-hi en Pere Cuadrench (Mare de Déu del Claustre, Solsona), en Jordi Bertran (Santa Tecla, Tarragona) i l’Antoni Vidal (Les Santes, Mataró).

A mi, a banda d’escoltar i aprendre coses interessantíssimes sobre la cultura de la festa, em va tocar resumir el que es va dir en l’acte. Ara, “La Geganta” em publica algunes notes disperses d’aquelles conclusions:

Malgrat que tant la festa major de Solsona com les de Tarragona i Mataró estan considerats models festius singulars (reconeguts com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional en tots tres casos), trobem moltes similituds entre elles, la qual cosa fa creure que, a banda de característiques locals pròpies, hi ha un model català de festa.

Alguns exemples: elements de la festa major de Tarragona com la Baixada, el Pregó o l’Arrencada tenen la seva translació en el Desvetllament, la Crida o la Gegantada de Les Santes. Que el ball dels gegants vells i els gegants joves de Solsona sigui una petició de mà del gegant jove a la filla dels gegants vells fa pensar en el casament d’en Maneló i la Toneta de la Família Robafaves.

En tots tres casos hi ha un origen religiós de la festa (evident només veure’n el nom), la qual cosa va utilitzar el franquisme per a convertir la festa en un element propagandístic del règim, posant èmfasi en la vessant religiosa de la festa, més que no pas en la popular.

Durant la Transició, les festes es laïcitzen i recuperen la seva dimensió popular. En tots tres casos veiem fets paral•lels: recuperació de figures antigues (àliga), creació de figures noves, augment de la participació ciutadana a la festa, els geganters deixen de cobrar, etc.

Els anys 80 són l’època de consolidació de la festa. Aquest període, en el cas específic de Mataró, es viu amb certa contestació per part d’alguns sectors, que acusen Les Santes de ser “repetitives”.

Amb aquesta consolidació de la festa, Solsona i Tarragona duen a terme la creació d’uns protocols, amb l’objectiu de “regular” la tradició. Mataró això no ho té.

Actualment, veiem com cada ciutat es planteja una sèrie de reptes de cara al futur de la festa. Altre cop, ens trobem que les qüestions són molt similars: integració de tota la ciutadania a la festa, possibilitat d’incorporar elements, participació de les colles de barri, fins on es pot modificar la festa, en qui recau l’organització, com es regula la sortida a altres ciutats, …

L’altre gran repte és el diàleg entre tradició i modernitat per tal d’aconseguir que les festes populars mantinguin la tradició però a la vegada continuïn sent vives i participatives.

Els justos

Avui fa 25 anys que va morir Jorge Luis Borges. Escriptor i lector incansable, té un poema preciós titulat “Los justos”:

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire.
El que agradece que en la tierra haya música.
El que descubre con placer una etimología.
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.
El ceramista que premedita un color y una forma.
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada.
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.
El que acaricia a un animal dormido.
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
El que prefiere que los otros tengan razón.
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.

Anys més tard, Hernán Casciari va fer una versió del poema, en prosa i més llarga, al voltant del treball en equip per subtitular una sèrie de televisió (no en diu el nom, però és Lost). Es pot llegir aquí.