L’estiu que s’acaba

Quan era president del govern espanyol –ara sembla que ho enyora-, José María Aznar tenia el costum de visitar Quintanilla de Onésimo a finals d’agost. Al poble que porta el nom d’Onésimo Redondo -personatge no precisament conegut per la seva contribució a la democràcia-, feia algunes partides de cartes amb els veïns i després sopava amb militants i simpatitzants del PP per posar el punt i final a les vacances. Anys més tard, José Luis Rodríguez Zapatero feia una cosa similar i, abans de començar el curs, se n’anava a la festa minera de Rodiezmo, organitzada per l’UGT.
Continua llegint

#pensamentsdesantes V: 360 dies (bis)

Benvolgut Joan,

Disculpa el retard de l’última carta, ja saps que el 30 de juliol la majoria de mataronins no som útils per a fer gaire res… Però ara sí que ja s’ha acabat. El final per etapes de Les Santes (els noms dels actes del dia 29 ja delaten aquest llarg acabament de la festa: anem a tancar, tronada de fi de festa, espetec final) ja ha arribat i la ciutat s’acomiada dels sons, colors i olors que li són característics durant cinc dies l’any i torna al seu estat natural. Acaba la tempesta i torna la calma.
Continua llegint

#pensamentsdesantes IV: Tres lletres

Benvolgut Joan,

Avui començo pel tuit:

En el Portal de Santes, en Dani es preguntava com és que, tot i que la festa major sempre han estat “Les Santes” –i així ho reflecteix el cartell-, a la samarreta d’aquest any l’article ha desaparegut.
Continua llegint

#pensamentsdesantes III: la ciutat dels overlocaires

Benvolgut Joan,

Et devia un comentari sobre la presentació del videoclip “Reina del Maresme”, que es va fer dilluns al vespre a Lasal Varador. Des de llavors, la cançó dels Mataró Rumba All Stars ha corregut com la pólvora per les xarxes socials (fins a convertir-se en allò que els gurús en diuen “viral”), aquesta nit passada al passeig del Callao s’ha cantat i ballat molt –potser massa i tot, els de La Banyeta es queixaven a Twitter que havia sonat mil cops seguits– i fins i tot l’alcalde Joan Mora l’ha citat fa uns minuts al final de la Crida a la Festa Major.

Continua llegint

#pensamentsdesantes II: La segona transició

Benvolgut Joan,

Doncs sí, ja hi tornem a ser. Gràcies per la ràpida resposta (jo, com que vaig a ritme de treballador públic, he trigat una mica més). Reprenc el diàleg a partir de l’anàlisi que fas de la festa en clau territorial.

Continua llegint

#pensamentsdesantes I: 360 dies

Benvolgut Joan,

Ja sé que la ideologia dominant diu que el temps que passa entre Santes i Santes és mooooolt llarg (si m’haguessin donat un cèntim per cada vegada que els successius trentes de juliols he llegit que encara falten 360 dies per Les Santes, a hores d’ara seria milionari), però a mi personalment aquest quasi-any se m’ha fet curt. Dec ser un alternatiu (sense saber-ho).
Continua llegint

L’home d’enlloc

snowden

He’s a real nowhere man, sitting in his Nowhere Land”. A la terminal de trànsit de l’aeroport Sheremetyevo de Moscou, Edward Snowden espera que algun país accepti la seva petició d’asil. Aquest exanalista de la CIA és el protagonista d’un serial diplomàtic gairebé sense precedents per haver fet públics documents que demostren l’espionatge massiu dels Estats Units a milions de ciutadans.

Continua llegint

Cervells emigrants

nuria_marti

Són temps de pancartes; a hospitals, escoles, empreses. Temps de samarretes; verdes contra les retallades en ensenyament, vermelles a favor de la cultura, blanques en protesta per la privatització de la sanitat, grogues en defensa de l’educació pública. Temps de manifestacions; de pràcticament tothom.

Continua llegint

Demanar el vot o recomanar un metge

edkoch

“Si està d’acord amb mi en 9 de 12 temes, voti’m. Si està d’acord amb mi en 12 de 12 temes, vagi a veure un psiquiatre”

Ed Koch, alcalde de Nova York entre 1978 i 1989, mort ahir.

Frase llegida aquí

Animar l’àrbitre

“La política ha canviat. Aquells teixidors de somnis col·lectius han deixat pas a professionals aplicats. Primer van ser gestors, paraula que va robar a la vocació política tota la seva aurèola de somni i grandesa. El polític com a gestor té alguna cosa tan desil·lusionant com anar a un camp de futbol a animar a l’àrbitre. Hom hi va a vibrar, a emocionar-se, no paga l’entrada per estar satisfet cada vegada que s’aplica el reglament amb susceptibilitat o es fixen els minuts de descompte amb precisió suïssa”

Així començava David Trueba el seu article d’ahir a “El País”, molt recomanable tot ell.