Tag Archives: Artur Mas

Líder contra pronòstic

mas

“Tant de bo que visquis temps interessants!”, diu una antiga maledicció xinesa. Les èpoques que els historiadors del futur consideren més interessants acostumen a ser molt complicades per als ciutadans del present.

Al president de la Generalitat, Artur Mas, la història li ha regalat uns anys d’allò més interessants a la plaça de Sant Jaume: com si no n’hi hagués prou amb la crisi econòmica més devastadora dels últims 70 anys, el milió i mig de persones que van manifestar-se durant la Diada a favor de la independència van capgirar com un mitjó la política catalana en només una tarda.

L’Onze de Setembre al vespre, quan la manifestació encara no s’havia acabat, Mas ja va anunciar una compareixença de premsa per l’endemà al matí. Des de llavors, amb intervencions pràcticament diàries, el president de la Generalitat ha aconseguit posar-se al capdavant d’una manifestació a la qual no va assistir. Paraula a paraula, discurs a discurs, de Barcelona a Madrid i de Madrid a Barcelona, Mas ha anat teixint un sudari que, a diferència dels seus predecessors, no sembla tenir intenció de desteixir a les nits.

Ningú sap en què s’encarnaran les paraules de Mas, però, després de la mort d’un pacte fiscal que no va arribar a néixer, sembla indiscutible que aquest país ha començat un camí que, a hores d’ara, no és clar cap a on porta ni quant temps cal per a recórrer-lo. Mentrestant, tots els ulls, a Catalunya, a Espanya i arreu del món, observen aquest home de 56 anys que, malgrat les nombroses metàfores marineres que utilitza, té un caràcter més luterà que mediterrani.

Veient l’Artur Mas actual es fa difícil relacionar-lo amb la caricatura que, deu anys enrere, en feia Toni Albà al programa “Set de nit”. Contra tot pronòstic, aquell robot encorbatat i sense gaire pedigrí patriòtic que, fins l’any 2000, al DNI hi posava que es deia Arturo, s’ha transformat en el més semblant a un líder en uns moments en què el lideratge també està en crisi.

Després d’haver fet la travessa del desert amb el seu partit, Mas assegura ara que vol portar el país a la Terra promesa tot i que ja ha avisat que, com Moisès, un cop s’hagi arribat al final del trajecte, ell no es presentarà a la reelecció. Mig Antic Testament en un dels territoris més secularitzats d’Europa.

El timoner Mas, però sobretot el país sencer, ha de vetllar perquè aquest camí -llarg, ple d’aventures i coneixences- cap a l’enigmàtica Ítaca arribi a bon port i que el vaixell no naufragui abans de fondejar a l’illa. Quan els temps són interessants, les aigües dels mars no acostumen a separar-se fàcilment…

Anuncis

Ni futbol ni política (o tot el contrari)

El diumenge 15 de juny de 2003 Joan Laporta es va convertir en president del Barça després d’aconseguir 27.138 vots i superar el gran favorit, el publicista Lluís Bassat. Tot i haver estat el tercer candidat que més signatures havia recollit, Laporta i el seu equip van arrasar a les urnes aconseguint una de les quantitats de sufragis més altes de la història blaugrana. En aquell grup de joves descarats ja hi havia Sandro Rosell, però també Marc Ingla, Jaume Ferrer i –tot i que en una segona línia- Agustí Benedito.

L’endemà, dilluns, les eleccions al Barça van centrar bona part de les rodes de premsa posteriors a les executives dels partits polítics catalans. Com ara, a la tardor hi havia eleccions al Parlament, i tothom va intentar buscar similituds amb la candidatura guanyadora. El conseller en cap, Artur Mas (CiU), creia que les eleccions demostraven que, malgrat que hi hagués un favorit clar (Lluís Bassat o Pasqual Maragall), “no podem fiar-nos de les enquestes” i líders que representaven una nova generació podien acabar vencent.

Pel primer secretari del PSC, José Montilla, el nou president del Barça arribava al poder “després de perdre una moció de censura”, com Pasqual Maragall. El diputat d’ERC Ernest Benach, opinava que la victòria de Laporta demostrava que bufaven “vents de canvi al país” i per l’ecosocialista Joan Saura (i Laporta), els relleus a La Caixa i al Barça anticipaven el canvi que es produiria al Palau de la Generalitat el mes de novembre.

Al cap de tres anys, Laporta i companyia havien girat el club com un mitjó. La tardor de 2006, ja amb Rosell fora de la junta, el Barça de Frank Rijkaard acabava de guanyar la Lliga i la Champions. Començava una temporada que havia de ser històrica mentre Catalunya afrontava unes noves eleccions al Parlament. Els dos principals candidats a la Generalitat, Artur Mas i José Montilla, van fer mans i mànigues per a fotografiar-se amb Joan Laporta, president d’aquell Barça triomfant. Tots dos ho van aconseguir.

Amb el temps, però, Laporta va anar dissimulant cada vegada menys les seves inquietuds independentistes i la seva voluntat de liderar una nova candidatura independentista i, aquells mateixos polítics que havien flirtejat descaradament amb ell, se’n van distanciar tot criticant que polititzés el Barça. Aquesta politització ha estat un dels grans retrets que se li han fet a Laporta i, durant la campanya, l’han subscrit Rosell, Ingla i Benedito.

En la seva declaració minuts després de guanyar les eleccions, Sandro Rosell es va comprometre a fer un Barça “català, catalanista i obert a tots els barcelonistes de fora de Catalunya”. Què diran els partits? És possible que el Barça continuï sent una entitat catalanista sense que rebi crítiques per polititzar el club? Joan Laporta no se n’ha sortit. Només el temps dirà com se’n sortirà Sandro Rosell.

* Article publicat a “El Pati Descobert