Tag Archives: Barça

La grandesa del futbol

“- Un dels episodis que m’han resultat més gratificants aquest any va ser el partit entre l’Athletic de Bilbao i el Barcelona a San Mamés: un extraordinari partit amb pluja que va tenir tots els ingredients, des del poètic fins a l’èpic. L’Athletic anava guanyant fins dos minuts abans del final. Va haver-hi un empat que va frustrar a tots dos equips. Després del partit vaig estar amb Guardiola i amb Bielsa i tots dos estaven feliços per haver estat protagonistes d’un gran partit. Va ser una de les escassíssimes ocasions que he vist a dos protagonistes del futbol anteposar el joc al resultat. I, això, cinc minuts després del partit, perquè cinc dies després és més fàcil, però cinc minuts després, quan l’humor està tan condicionat per aquesta emotivitat fresca que deixa el partit, em va semblar que estaven a prop de la veritat.
 
– Parles de dos personatges força atípics, sobretot Bielsa.
 
– Tots dos tenen una cosa en comú i és que, a través del futbol, busquen la grandesa. Això em sembla molt meritori, perquè és un medi tan pressionant que et torna mesquí. Però quan es produeixen dues recerques tan nobles pel resultat, està implícita la grandesa. El futbol és un lloc on això resulta possible. Hi cap tot: les més grans misèries i les més grans grandeses. Quan un es troba amb la grandesa es reconcilia amb el futbol.”

 

Ho diu Jorge Valdano en una entrevista que li fa Enric González a la revista JotDown. Esperem que a la final d’aquest vespre les coses vagin per aquí…

L’entrevista sencera es pot llegir aquí

Anuncis

“Us estimem i no us oblidem”, 2012

Avui és 14 de febrer, per tant, avui és el dia que la família de Pere Serra i Ginjaume i Pere Serra Casanovas els explica com va el Barça a través d’una esquela a “La Vanguardia”. Els Serra no són d’aquells culers tribuneros que de seguida ho engegarien tot a dida i, malgrat els 10 punts que ens porta el Madrid, són conscients del moment històric que estem vivint. Aquest any, toca celebrar Wembley, les Cinc Copes i els tres títols que ja portem aquesta temporada (més la final de Copa). I, a més, amb un record per a Pepe.

“Tenim tres i mig, or, maneta i ditet. Lo de Wembley va ser un somni fet realitat. Per cert nen, ni amb el paso doble pisa morena ens faran perdre el seny. Aquest any també. Us estimem i no us oblidem.”

L’esquela de 2011 aquí
I l’esquela de 2010 aquí

El capità

El passat 28 de maig, a tres quarts d’onze de la nit, els jugadors del Barça van començar a pujar els 107 esglaons de l’estadi de Wembley per a recollir la quarta Champions de la història del club. La tradició marca que, en aquests casos, el capità de l’equip sigui l’últim de la fila per a aixecar la copa després que tots els companys hagin recollit la medalla que els acredita com a campions.

Continua llegint

“Us estimem i no us oblidem”, 2011

Cada 14 de febrer, la família d’en Pere Serra i Guinjaume i en Pere Serra i Casanovas explica als dos difunts com va el Barça en una esquela a “La Vanguardia”. Aquesta és la d’aquest any, més breu que el 2010, però que fa esment que les coses van pel bon camí, amb el Madrid a set punts  (el dia abans que es publiqués l’esquela es van posar a cinc):

“Kyrie, Sanctus, Gloria… estem entonats… efectivament! Per cert nen, va com va, i són a 7. Aquest any sí. Us estimem i no us oblidem.”

L’esquela de l’any passat, aquí. I un article d’en Màrius Serra sobre l’esquela culé aquí.

Ni futbol ni política (o tot el contrari)

El diumenge 15 de juny de 2003 Joan Laporta es va convertir en president del Barça després d’aconseguir 27.138 vots i superar el gran favorit, el publicista Lluís Bassat. Tot i haver estat el tercer candidat que més signatures havia recollit, Laporta i el seu equip van arrasar a les urnes aconseguint una de les quantitats de sufragis més altes de la història blaugrana. En aquell grup de joves descarats ja hi havia Sandro Rosell, però també Marc Ingla, Jaume Ferrer i –tot i que en una segona línia- Agustí Benedito.

L’endemà, dilluns, les eleccions al Barça van centrar bona part de les rodes de premsa posteriors a les executives dels partits polítics catalans. Com ara, a la tardor hi havia eleccions al Parlament, i tothom va intentar buscar similituds amb la candidatura guanyadora. El conseller en cap, Artur Mas (CiU), creia que les eleccions demostraven que, malgrat que hi hagués un favorit clar (Lluís Bassat o Pasqual Maragall), “no podem fiar-nos de les enquestes” i líders que representaven una nova generació podien acabar vencent.

Pel primer secretari del PSC, José Montilla, el nou president del Barça arribava al poder “després de perdre una moció de censura”, com Pasqual Maragall. El diputat d’ERC Ernest Benach, opinava que la victòria de Laporta demostrava que bufaven “vents de canvi al país” i per l’ecosocialista Joan Saura (i Laporta), els relleus a La Caixa i al Barça anticipaven el canvi que es produiria al Palau de la Generalitat el mes de novembre.

Al cap de tres anys, Laporta i companyia havien girat el club com un mitjó. La tardor de 2006, ja amb Rosell fora de la junta, el Barça de Frank Rijkaard acabava de guanyar la Lliga i la Champions. Començava una temporada que havia de ser històrica mentre Catalunya afrontava unes noves eleccions al Parlament. Els dos principals candidats a la Generalitat, Artur Mas i José Montilla, van fer mans i mànigues per a fotografiar-se amb Joan Laporta, president d’aquell Barça triomfant. Tots dos ho van aconseguir.

Amb el temps, però, Laporta va anar dissimulant cada vegada menys les seves inquietuds independentistes i la seva voluntat de liderar una nova candidatura independentista i, aquells mateixos polítics que havien flirtejat descaradament amb ell, se’n van distanciar tot criticant que polititzés el Barça. Aquesta politització ha estat un dels grans retrets que se li han fet a Laporta i, durant la campanya, l’han subscrit Rosell, Ingla i Benedito.

En la seva declaració minuts després de guanyar les eleccions, Sandro Rosell es va comprometre a fer un Barça “català, catalanista i obert a tots els barcelonistes de fora de Catalunya”. Què diran els partits? És possible que el Barça continuï sent una entitat catalanista sense que rebi crítiques per polititzar el club? Joan Laporta no se n’ha sortit. Només el temps dirà com se’n sortirà Sandro Rosell.

* Article publicat a “El Pati Descobert

Dos estils de futbol, cara a cara en un lavabo

Publicat al Facebook d’en Xavier Sala i Martín després de l’Arsenal-Barça de dimecres:

Partit espectacular. Uns primers 20 minuts de somni. m’he trobat Capello al lavabo i quan estavem els dos de cara a la paret m’ha dit q el q havia vist era meravellos. jo li he dit q si fos per ell i el seu estil mai no veuriem aquest espectacle. M’ha mirat, s’ha degut preguntar qui era jo i quan anava a contestart jo …ja havia marxat. Hauriem d’haver obtingut un millor resultat… pero Nembe!”

“Us estimem i no us oblidem”, 2010

Cada any, el 14 de febrer, apareix una esquela a La Vanguardia en què la família d’en Pere Serra i Guinjaume i en Pere Serra i Casanovas explica als dos difunts com va el Barça. Aquesta és la d’aquest any, recordant el 2 a 6 (del 2 de maig) i que sumat a les 6 copes, fan els 7 títols del Pep i companyia:

“Aquest any més que mai hem estat tots junts al cel. Amb humilitat, la feina ben feta d’en Pep i cia. ens han portat a l’excel·lència. El que no ha fet mai ningú. Per cert nen, la festa va començar el 2-5-09, i no han sigut 6 si no 7. Ni la casa pairal de l’oso, ni res, ens podran treure la felicitat i la il·lusió. Aquest any, també. Us estimem i no us oblidem.”

Més informació aquí i aquí. I una recopilació de les esqueles entre el 1991 i el 2006, aquí.