Benvolgut Joan,
Déu n’hi do, el tema que treus a passejar… i no ets l’únic. Justament la mateixa qüestió va sortir a mitja paella amb amics i no ens vam posar d’acord. Ni sobre això ni sobre derivades posteriors: el fet que els gegants de Girona lluïssin aquest diumenge un llaç groc també ens va fer preguntar-nos què passaria si això ho fes alguna de les colles institucionals de la ciutat. Contra tot pronòstic, però, no es va trencar cap amistat.
Al llarg de la història, festa i reivindicació han anat sempre lligades. A casa nostra, només cal pensar en el Carnestoltes, els versots de diables o gloses per entendre que la festa és –també- protesta contra el poder. Sobre això tenim mataronins que ho dominen molt més que jo però, si la festa major són dies en què som més al carrer que no pas a casa, és el més normal del món que la ciutadania faci servir el carrer com a lloc d’expressió.
De fet, si a Les Santes ens hi hem de trobar tots a gust, quina millor manera de fer-ho que expressant-nos tots lliurement? El problema és que, amb la situació que viu el país, sovint la discrepància es veu com un atac personal quan és només un desacord (alguns, si tot allò amb què no estem d’acord ho veiéssim com un atac, tindríem una vida que semblaria el segle XX dels polonesos…).
També és veritat que Catalunya no va néixer amb el procés… i Les Santes, tampoc. Les protestes durant la Crida han estat habituals històricament i, algun cop (penso, per exemple, en la Crida que va fer Manuel Mas el 1999), fins i tot comparables amb la de l’any passat. La memòria santera d’en Pau Benítez, amb qui en l’últim any n’hem parlat força, recorda que les reivindicacions sempre han estat en el moment dels polítics: des d’aquella pancarta de “Passen porcs i botiflers”, que es va desplegar després d’haver passat l’Àliga; fins als xiulets de l’any passat, que es van acabar abans dels balls de les figures.
Personalment, a mi el que m’agradaria és que demà tothom s’expressi lliurement i amb respecte i que, en el moment en què l’alcalde es dirigeixi als ciutadans que serem davant l’Ajuntament, se’l pugui escoltar. I que tots fem festa. En desacord, però junts i sumant. Tot i que sospito que la cosa no anirà així…
Ja se sap que, per sort o per desgràcia, mai plou a gust de tothom. I, precisament, em sembla que un cop s’hagi encès la traca el dimecres al vespre, la pluja serà la principal preocupació dels santeros (que, diguin el que diguin les samarretes, cada any és un “nosaltres” més ampli). Perquè els últims anys la pluja s’ha afegit a la festa major… i no per sumar.
Dissabte, en aquest magnífic invent que són les Dissantes, ja va anar fent aparicions esporàdiques i, el diumenge, va obligar a canviar el recorregut de L’Encesa. I vés a saber què és el que ens queda… Fidels a aquesta fal·lera que hi ha Catalunya pel temps, ens estem acostumant a passar-nos Les Santes consultant les aplicacions meteorològiques dels mòbils.
Afortundament, l’oracle de “La Banyeta” que, com tants mitjans de comunicació d’avui en dia ha abandonat el paper i ara existeix només a la xarxa (tot i que no pels mateixos motius), ens assegura que podem estar tranquils:
😍😍😍😍😍😱😱😱😱🌞☀️ pic.twitter.com/vmUZ1zSthW
— La Banyeta (@La_Banyeta) 22 July 2018
https://platform.twitter.com/widgets.js
Una abraçada,
ramon
PS. Per cert, no sé si això de recuperar els #pensamentsdesantes després de quatre anys no sembla allò que fan els grups de rock que, quan veuen que les vendes comencen a baixar, se separen un temps per, al cap d’uns anys, anunciar un retorn amb bombo i platerets. En qualsevol cas, com que les nostres vendes no poden anar a pitjor, suposo que no hi perdem res per ressuscitar-los…
ramonrado 